Nou bloc a Vilaweb

A partir d’avui, el meu bloc es trasllada a Vilaweb.

La nova adreça del bloc és:

http://blocs.mesvilaweb.cat/elisendapaluzie

Els aeroports britànics i el futur d’AENA (Article de l’Avui)

Ara fa un any reflexionava en aquesta columna sobre el mal funcionament dels aeroports britànics gestionats per la BAA (propietat de Ferrovial), i la consegüent obertura d’una investigació per part de la Comissió de la Competència del Regne Unit, on advertia que la privatització (que aleshores reclamaven entitats empresarials catalanes) no aportava necessàriament més competència si continuava la situació de monopoli.

Aquesta setmana s’han donat a conèixer els resultats provisionals d’aquella investigació. La Comissió de la Competència ha conclòs que la propietat per part de la mateixa empresa dels aeroports escocesos d’Edimburg i Glasgow limita la competència, i el mateix passa al sud d’Anglaterra, amb la propietat comuna dels aeroports de Londres (Heathrow, Gatwick i Stansted). La BAA haurà de vendre un dels aeroports escocesos i dos dels londinencs. Aquesta empresa era l’equivalent a l’AENA espanyola i va ser privatitzada el 1987 com una entitat única.

La proposta de reforma del model d’aeroports a Espanya representa una privatització parcial, amb l’entrada de capital privat, però es manté el model centralitzat i integrat. La mateixa empresa, que ara passarà a ser semipública, gestionarà tots els aeroports. L’Estat retindrà el 51%, i en el cas de Catalunya i de Madrid, la Generalitat i la Comunitat de Madrid hi participaran amb el 19% en els aeroports del Prat i de Barajas. Per tant, cap avenç en competència real entre aeroports, i un model que s’allunya del dels principals països desenvolupats.

Article publicat al diari Avui el dissabte 23 d’agost de 2008.

“Hem d’utilitzar el tracte injust que rep Catalunya per fer créixer la consciència sobiranista”

Us adjunto una entrevista que em va fer el diari La Marxa de Vic.  Tot i que publicada el 16 de juliol, va ser feta unes setmanes abans, quan encara no s’havien publicat les balances fiscals de la Generalitat i de l’Estat. Les dades de dèficit fiscal que s’hi esmenten són les disponibles en aquell moment, les de la Fundació Irla a partir de les dades de FUNCAS.

entrevistalamarxa

La prova del nou (article de l’Avui)

Avui, dissabte 9 d’agost, és la data que l’Estatut marca perquè els preceptes del títol de finançament s’hagin concretat, i també perquè s’hagi constituït un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i la de l’Estat. La realitat és que avui no hi haurà ni concreció del finançament ni consorci. Solbes va presentar fa unes setmanes una proposta genèrica que deixa clar, però, que la població ponderada seguirà sent la principal variable de determinació de les necessitats de despesa, com ho és en l’actualitat.

La situació recorda molt la negociació de l’Estatut al Congrés. Solbes va presentar també aleshores un document que fou acollit amb grans escarafalls per tots els partits catalans, però que un mes després constituïa l’esquelet bàsic del model de finançament de l’Estatut.

Des que l’Estatut fou aprovat en referèndum, el govern de l’Estat ha actuat amb un menyspreu intolerable i en molts casos innecessari cap a Catalunya. De fet, tant en el model de finançament com en la constitució del consorci, l’Estatut dóna la darrera paraula a l’Estat. Així, l’Estatut inclou uns principis genèrics en la determinació dels mecanismes d’anivellament que són més favorables a Catalunya, però també especifica que aquests mecanismes els fixa l’Estat. Pel que fa al consorci, aquest només podrà dur a terme les funcions que l’Estat li delegui.

Quin sentit té incomplir de manera flagrant aquells articles de l’Estatut de caràcter imperatiu com els terminis si no és fer palès que l’Estatut és paper mullat per a l’Estat? El 9 d’agost pot acabar sent la prova del nou de l’esgotament definitiu de l’autonomisme.

Article publicat al diari Avui, el 9 d’agost de 2008

Notes sobre el finançament

Davant l’allau d’informacions, declaracions creuades, tergiversacions vàries i contradiccions que s’estan donant en el debat polític d’aquest estiu sobre la negociació del finançament, i que tant recorden al tediós i tactista debat de l’Estatut, he decidit fer un post que intentarà ordenar els elements del debat.

Molta d’aquesta informació la trobareu més detallada, incloent el títol íntegre de finançament de l’Estatut al web de l’Observatori del Finançament de Catalunya.  Es tracta d’una iniciativa que va sorgir com a continuació de la Plataforma Economistes pel No.

1. Amb el nou Estatut no va canviar el model de finançament.

L’article 201.1 estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la Constitució, l’Estatut i la LOFCA.

L’article 206.1 detalla el funcionament del sistema. És el mateix que l’actual model de la LOFCA del 2001. El sistema de finançament fixa les necessitats de despesa de la Generalitat de Catalunya. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals. Aquests recursos s’ajustaran en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Aquest ajustament actualment és el Fons de Suficiència, que tant pot ser positiu (es rep una transferència de l’Estat) com negatiu (es fa una aportació a l’Estat).

Per tant, la clau de volta del sistema és la fixació d’aquestes necessitats de despesa i no la participació en impostos. Aquesta és la xifra que ens tocarà cada any.

L’article 206.3 acaba amb una afirmació especialment aclaridora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat“.

2. L’Estatut fixa els següents percentatges de participació en impostos estatals: 50% IRPF, 50% IVA i 58% Impostos Especials.

Si l’any 2008 s’haguessin aplicat aquests percentatges, l’increment de recursos tributaris per a la Generalitat hagués estat de 5.229,6 milions d’euros (la xifra que va posar sobre la taula CiU). Però això no significa que els recursos de la Generalitat millorin en aquest import.

Millorar en aquesta xifra implicaria mantenir l’actual fons de suficiència (2.944,2 milions d’euros). Això només seria possible si la millora en la formula de les necessitats de despesa fos de 5.229,6 milions d’euros de manera que es mantingués igual el fons de suficiència.

Si el fons de suficiència fos zero, la millora seria de 2.285,4 milions d’euros. En el límit si no canvien les necessitats de despesa, la millora pot ser zero i el fons de suficiència seria negatiu (hauríem de fer una aportació a l’Estat de 2.285,4 milions d’euros).

3. El que s’està discutint ara és quina és la nova formula per determinar les necessitats de despesa.

Actualment els serveis de les CCAA es separen en tres: Serveis comuns, Sanitat i Serveis Socials. Per cada un d’aquests serveis, es fixen unes variables per fer el càlcul de necessitats.

En el cas dels serveis comuns (tots excepte sanitat i serveis socials), la principal variable és la població (amb una ponderació del 94%). Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%), insularitat (0,6%). A més hi ha tot una sèrie de fons addicionals i regles de modulació que beneficien a CCAA com Andalusia, Extremadura, Castella-Lleó, Galícia, Aragó…

Per fer el càlcul es pren com a referència la població del 1999. Això ha perjudicat a les CCAA que han augmentat en major proporció la població com Catalunya o el País Valencià.

4. Any a any, augmenten els recursos de les CCAA per dos mitjans:

- l’increment de la recaptació impositiva.

– l’increment del fons de suficiència. Aquest darrer s’incrementa en funció del que s’hagin incrementat els ITE (ingressos tributaris mitjans espanyols). Si a Catalunya, els ingressos tributaris augmenten en més que la mitjana espanyola, això no es reflecteix en el fons de suficiència.

5. L’Estatut inclou una sèrie de principis que han d’inspirar el càlcul de les necessitats de despesa i que són més favorables per a Catalunya:

“Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.” (article 206.3)

- “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.” (article 206.5)

- “S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social.” (article 206.6)

Aquests principis són genèrics i interpretables.

- Per exemple, el de l’anivellament es pot interpretar en el sentit que només s’ha d’igualar la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis, Catalunya ha de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. També hi ha el problema de definició dels “serveis socials essencials”: des d’Andalusia i des del govern de l’Estat es defensa que la justícia també ho és per exemple.

- El principi dels rànkings afecta a Catalunya si les rendes per càpita s’ajusten pels nivells de preu (en paritat del poder adquisitiu), sinó rarament hi ha hagut alteració dels rànkings. L’Estatut no especifica quines rendes per càpita s’han de considerar.

- Algunes de les variables que inclou l’estatut com la densitat de població o la dimensió dels nuclis urbans no afavoreixen a Catalunya si s’apliquen com s’ha fet en el passat (per afavorir els territoris amb menor densitat i major dispersió). També es podria complir l’Estatut ponderant amb un percentatge ínfim variables que clarament ens afavoreixen com la immigració, etc…

Des de Catalunya, se n’ha de fer la interpretació més ambiciosa possible, però és evident que afirmacions com “el que cal és complir l’Estatut i punt” no tenen cap sentit. L’Estatut no estableix una formula precisa, no garanteix cap xifra. Només estableix uns principis i deixa en mans de l’Estat el més important (la caixa i els mecanismes d’anivellament).

6. La Cambra de Comerç ha quantificat dos d’aquests principis (els que defensa el Conseller Castells en la negociació):

- L’anivellament horitzontal parcial (article 206.3): Entre el 65% i el 75% dels recursos totals es destinen a finançar els serveis socials essencials.

- L’anivellament vertical (principi de suficiència, article 201.2). El sistema de finançament ha de proveir a les CCAA de recursos suficients per atendre les seves necessitats. Aquestes han crescut més ràpidament que les de l’Estat mentre que els ingressos de les CCAA han crescut per sota dels ingressos de l’Estat. Per restablir l’equilibri de 1999, l’Estat hauria d’aportar 12.000 milions d’euros. La distribució es fa suposant que cap CA perd recursos.

L’aplicació que fa la Cambra d’aquests principis significaria una millora del finançament de la Generalitat entre 3.500 i 3.800 milions d’euros de 2006.

Això no és cap màxim possible, ni és cap aplicació directa de l’Estatut, és la quantificació de dos dels seus principis.

Es podrien fer càlculs més ambiciosos, introduint amb una ponderació gran variables com la immigració o els nivells de preus (més elevats a Catalunya) en el càlcul de les necessitats de despesa en serveis comuns o variables com els malalts de llarga durada en el càlcul de la sanitat.

7. La proposta Solbes tot i ser molt genèrica, deixa clares algunes de les intencions de l’Estat:

La principal variable de càlcul de les necessitats de despesa seguirà sent la població ponderada.

Caldrà el consens entre totes les CCAA per canviar les variables de càlcul i les seves ponderacions. Si no hi ha aquest consens es continuarà amb el sistema de variables i ponderacions actual.

No hi haurà cap perdedor. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població. Si es té en compte la població a Catalunya li tocaria un 17% d’aquests recursos addicionals. Si es té en compte l’evolució de la població en el període 1999-2006, a Catalunya li tocaria un 21%.

8. La bilateralitat i la multilateralitat

Malauradament, i així ho vam denúnciar des d’Economistes pel No, la bilateralitat va quedar molt tocada en el pas de l’Estatut pel Congrés dels Diputats. Articles com el 201.1 (que fa referència a la LOFCA) o el 206.3 que acaba amb la frase demolidora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat” són clars i donen molt poc poder de negociació a la Generalitat.

Hi ha altres articles que fan referència a les funcions de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals on hi hauria una relació bilateral (201.3; 210.2, disposició final primera que estableix el termini del 9 d’agost), però alguns són contradictoris amb el 206.3. A més, aquest tipus de bilateralitat sempre ha existit per totes les CCAA.

Entrevista a “El Temps”

“Saltar-se el 9 d’agost és la prova que la bilateralitat és paper mullat”

Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) és professora titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona. Dirigeix el Centre d’Anàlisi Econòmica i de Polítiques Socials de la UB. Pertany a la plataforma Sobirania i Progrés i és membre de l’Observatori del Finançament de Catalunya.

Ha existit mai, la voluntat per part de l’Estat de negociar bilateralment el finançament amb Catalunya?

No ha existit mai, i de fet, el govern de l’Estat i en concret Solbes, sempre ha deixat clar que la qüestió del finançament és multilateral perquè es plasma en la Lofca, i a la vegada bilateral perquè es tenen converses amb totes les comunitats autònomes.

Per què aleshores des de Catalunya se segueix insistint en la bilateralitat, si està tot tan clar sobre el paper?

Els partits que van defensar el sí a l’Estatut tal com va quedar després dels acords de La Moncloa ens van assegurar que s’havia aconseguit un finançament bilateral. El seu discurs no ha canviat, però la realitat, i així ho vàrem denunciar des de la plataforma Economistes pel No, és que amb el nou Estatut Catalunya perdia tot el poder de negociació en articles com el 201.1, que estableix que les relacions financeres entre Estat i Generalitat es regularan per la Lofca, o el 206.3, on diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Així doncs, l’Estatut no contempla cap escletxa que permeti la bilateralitat en la negociació del finançament?

És cert que a l’Estatut hi ha algun article que fa referència a una relació de tipus bilateral. És el cas de la disposició final primera, que especifica que la comissió mixta d’afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar abans del 9 d’agost del 2008 l’aplicació dels preceptes del títol del finançament.

Però no és pas una novetat, l’Estatut del 79 ja contemplava les comissions mixtes.

Efectivament. I a més, altres comunitats autònomes també les tenen. Amb els pactes de finançament del Majestic PP-CiU, inicialment algunes comunitats governades pel PSOE no van acceptar l’acord bilateral amb l’Estat.

Quines possibilitats de negociació bilateral queden ara?

Amb l’Estatut es va perdre el poder de negociació que hagués significat que la Generalitat recaptés els impostos i després acordés de manera bilateral la contribució a la solidaritat. Els mecanismes de solidaritat els fixarà l’Estat, l’Estatut ho deixa clar. Per tant, l’única força real que ens queda és que els partits catalans facin servir els seus diputats al Congrés espanyol per vetar els pressupostos, començant pels 25 diputats del PSC.

Què han de fer ara els partits?

Concentrar-se a determinar que els principis que inspirin aquesta nova Lofca representin un canvi substancial amb la llei anterior i una millora substancial del nou finançament.

És viable, tenint en compte les bases que ha presentat Pedro Solbes?

No, en absolut. Per començar, en el document de bases s’afirma clarament que no hi haurà perdedors, per tant, la millora per a Catalunya només vindrà dels recursos addicionals que aporti l’Estat al sistema, que en el context de crisi actual, és probable que siguin molt pocs.

Quin pes tindrà la variable de la població en el repartiment dels recursos?

El document diu que es tindrà en compte la població i la seva evolució. Si aquests diners addicionals es repartissin només en funció del percentatge de població de cada comunitat autònoma, a Catalunya li correspondrien el 17% d’aquests recursos, mentre que si el que es té en compte és el creixement de la població en el període 1999-2006, li correspondria el 21%. Però aquest criteri faria que comunitats com Astúries, que han perdut població, no rebessin res. Per tant, no s’aplicarà aquest segon criteri més favorable per a Catalunya.

Vostè no preveu avenços significatius?

No. De fet, la proposta d’Antoni Castells, que implicava que només s’anivellessin els serveis socials essencials bàsics de l’estat del benestar, i que en altres serveis Catalunya pogués rebre més diners, ja sembla descartada. Pel que fa al model en sí, tot i que el document és molt genèric, tot sembla indicar que es continuarà amb el mateix tipus de sistema, on a partir d’una sèrie de variables, la principal de les quals segueix essent la població, es determinen les necessitats de despesa.

En canvi, sembla que s’accepta la proposta andalusa de separar, com ja es feia amb la sanitat, l’educació dels serveis comuns.

Amb aquesta estratègia, Andalusia vol introduir variables que li són favorables, com el percentatge de població en edat escolar, i aconseguir més recursos dels que li garanteix el sistema actual.

El document tampoc no concreta com s’actualitzarà anualment la xifra de necessitats de despesa de cada territori. Què li convindria més a Catalunya en aquest sentit?

Fins ara s’han actualitzat en funció del creixement dels ingressos tributaris mitjans espanyols, mentre que en el cas de Catalunya resultaria més favorable que s’actualitzessin en funció del creixement de la població catalana o dels ingressos tributaris catalans.

El 9 d’agost ja no serà possible concretar els principis sobre finançament, tal com estableix l’Estatut. Quina importància té saltar-se aquesta data?

Políticament és simbòlic, saltar-se el 9 d’agost és la prova que la bilateralitat és paper mullat. L’executiu espanyol diu que ha complert en el sentit que ja ha presentat uns principis, i que si no s’arriba a un acord abans del 9 d’agost és perquè la part catalana no els accepta.

També ha complert amb la presentació de les balances fiscals, tot i que deixant clar que són paper mullat… A Catalunya li valia la pena, conèixer-les?

Sí, perquè tot i que ja teníem altres balances fiscals, com les de la Generalitat i la Fundació Josep Irla, és important que per primera vegada l’Estat en presenti unes, on queda palesa la solidaritat dels Països Catalans. En tot cas, és una informació valuosa que ha de servir de referència per avaluar la millora, si és que hi és, del nou finançament. Per exemple, si només millorem en 1.000 milions d’euros i el dèficit fiscal és de 15.000 milions d’euros segons l’Estat a Catalunya el 2005, la millora és insignificant. I el 2009, el dèficit serà molt més elevat.

Quina seria una millora acceptable en aquest sentit?

Arribar a tenir un dèficit del 4,5% del PIB, és a dir, reduir-lo a la meitat. Seria una millora d’uns 7.500 milions sobre la referència del 2005, de manera que el 2009 la xifra absoluta serà més gran.

Pensa que es tornaran a publicar amb regularitat?

El que s’hauria de fer és posar les dades a disposició de tota la comunitat científica, i que aquestes es vagin publicant anualment perquè tots els investigadors puguem fer estimacions de balances fiscals, que tenen un alt component subjectiu perquè s’han de fer diferents supòsits de distribució de despesa pública. No sé si ho faran o no, però és el que caldria fer si realment l’estat vol ser transparent.

Gemma Aguilera

Setmanari El Temps, 28 de juliol de 2008

Ara sí. Finançament i ERC.

Ara fa 9 dies vaig escriure un post crític amb la posició política que estava adoptant la direcció d’ERC en el tema del finançament (”companys i companyes d’ERC tant costava aquesta frase“). Avui, per fí, el secretari general del partit, en Joan Ridao ha fet unes declaracions en aquest sentit.

“Hem d’aconseguir un bon finançament tot i ser conscients que l’Estatut marca un sostre limitat. Hem d’aspirar al màxim perquè és just i necessari. Si finalment el Govern espanyol no vol complir i intenta rebaixar el que pertany a Catalunya i els seus ciutadans, no hem d’acceptar-ho. Més val no cremar un cartutx tan important com aquest, més val un no acord que un mal pacte que perpetuï amb una mica de maquillatge la situació actual” ha afirmat Ridao.

La llàstima és que aquestes declaracions arribin quan ja fa dies que s’han expressat en sentit similar dirigents del PSC. Però més val tard que mai. A més, el que és més important és que l’actitud de fermesa es mantingui fins al final.

En Joan Ridao també ha dit coses molt interessants sobre l’incompliment per part de l’Estat de la disposició addicional tercera de l’Estatut (la de les inversions en infraestructures). Les xifres de licitació indiquen que de moment només s’ha licitat el 21,4% de la inversió promesa pel 2008. Recordem que pel que fa al 2007, en l’acord Solbes-Castells, l’Estat va reconèixer un deute amb Catalunya de 827 milions d’euros (a retornar el 2008 i el 2009). De moment, no n’hem vist ni un euro.

Estatut, paper mullat

Les discussions sobre la proposta Solbes de finançament s’han centrat al voltant de la qüestió de la bilateralitat i l’incompliment de l’Estatut. El document de bases de Solbes és efectivament molt negatiu per a Catalunya, però la discussió sobre la bilateralitat desenfoca el problema. Aquesta va quedar anul·lada pel Congrés amb articles com el 201.1, que estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la LOFCA, i el 206.3, que diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Cal recordar, a més, que és la fixació d’aquests mecanismes el més rellevant del sistema i no l’increment de percentatges de cessió dels impostos estatals previst en l’Estatut. Caldria, doncs, centrar-se, com fa Andalusia, en la discussió de les variables de distribució dels recursos. Solbes ha anunciat que es buscarà un consens entre totes les comunitats sobre aquestes variables, la principal de les quals seguirà sent la població ponderada. A Catalunya li interessa ponderar-la amb el nivell de preus (superior a Catalunya) o la immigració. Al front del nord, amb la dispersió o la superfície, i així successivament. Si no hi ha consens, es continuarà amb el sistema actual. També s’ha anunciat que no hi haurà perdedors. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població.

En definitiva, tot fa preveure guanys molt minsos en els recursos de la Generalitat. L’única possibilitat és que tots els diputats catalans, inclosos els del PSC vetin els pressupostos. Permeteu-me dubtar de la credibilitat d’aquesta amenaça.

Article publicat al diari Avui, el dissabte 26 de juliol de 2008

Companys i companyes d’ERC, tant costava aquesta frase?

“El govern català no acceptarà un mal acord”.  Aquesta frase ha estat pronunciada avui pel Conseller Castells en resposta a les bases del nou finançament que ha presentat el Ministre Solbes. Hagués estat molt bé que el nostre partit hagués disposat d’un text similar inclòs en la ponència aprovada pel congrés. Un text que digués alguna cosa com ara “Els consellers d’ERC al govern no acceptaran un mal acord de finançament”.

Però la realitat és que aquest text no hi és i que el partit va optar no només per no incloure cap línia vermella explícita, com la que vaig defensar jo en nom d’Esquerra Independentista la setmana de transaccions prèvia al congrés,  sinó per ni tan sols fer alguna afirmació mínimament contundent al respecte, que plantegés la possibilitat de no votar un mal acord.

El cas és que ara, per bé o per mal, anem a remolc de la posició del Conseller Castells. La reacció que ha tingut avui davant la presa de pèl que són les bases presentades per Solbes l’honora. Però també hem de ser conscients que una flor no fa estiu, i que no sabem si aquesta posició es mantindrà fins al final o passarà com en el procés estatutari on el PSC primer i CiU poc després no es van mantenir ferms en la defensa dels interessos de Catalunya.

Primers comentaris a les balances de Solbes

1. Confirmen el que ja sabíem: el dèficit fiscal de Catalunya és excessiu (gairebé el 9% del PIB de Catalunya i 15.000 milions d’euros el 2005) i els Països Catalans són els més solidaris de l’Estat.

2. Sigui quin sigui el criteri que s’utilitza, els Països Catalans estan en els quatre primers llocs del rànking de solidaritat.

3. Quan el criteri que s’utilitza és el de càrrega-benefici, Madrid és la comunitat que té el dèficit fiscal més elevat. Això era d’esperar donat que aquest criteri beneficia a les capitals d’estat, a l’imputar la despesa pública efectuada pels ministeris centrals a tots els ciutadans independentment del territori on estan localitzats aquests serveis.

4. Quan el criteri que s’utilitza és el del flux monetari, Madrid passa a ocupar el quart lloc en el rànking de dèficit fiscal en % del PIB, per darrere de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià.

5. El  secretari d’Estat, Sr. Ocaña, ha justificat les dades amb l’argument que les comunitats amb major dèficit fiscal són les de major renda per càpita. Això és manifestament fals. Catalunya és la quarta comunitat autònoma en PIB per càpita, les Illes Balears la setena i el País Valencià la tretzena i en canvi ocupen els tres primers llocs del rànking de dèficit fiscal. Hi ha comunitats autònomes amb un PIB per càpita superior a la mitjana espanyola com Aragó, Cantàbria o La Rioja que són receptores netes de fons de solidaritat (tenen superàvit fiscal). El sistema  no segueix cap pauta racional i és manifestament injust. El cas del País Valencià és flagrant. No té cap justificació redistributiva que el País Valencià tingui dèficit fiscal, amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola (el 89% de la mitjana).

6. Si realment es vol actuar amb transparència, caldria que les dades que s’han utilitzat es fessin públiques, fossin de lliure accès per a tots els investigadors i es publiquessin anualment.