Les balances de Solbes

Després de molts anys de reclamacions de la societat catalana i de diverses resolucions del Congrés que els comminaven a fer-ho, sembla que finalment les balances fiscals oficials veuran la llum. Les calcularà la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) pels dos mètodes existents (flux monetari i flux del benefici) i amb diferents variables.

Tot i que no s’ha pogut comptar amb balances fetes per l’Estat, des de les universitats, fundacions i serveis d’estudis s’han anat calculant periòdicament. La Generalitat també en va fer una estimació que arribava al 2001 i ara les actualitzarà. Aquestes estimacions haurien de servir de referència a l’hora d’avaluar les balances de Solbes.

Utilitzant el criteri del flux del benefici, que atribueix la despesa pública al territori on resideix el beneficiari, amb independència d’on s’hagi efectuat la despesa, la Fundación BBVA va estimar el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 en 11.003 milions d’euros (el 6% del seu PIB).

Però aquest criteri és el menys favorable a Catalunya, perquè suposa per exemple que els sous dels funcionaris públics radicats a Madrid s’han de distribuir proporcionalment entre totes les comunitats autònomes. La Fundació Irla va estimar el dèficit fiscal de Catalunya utilitzant el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa a la comunitat autònoma on aquesta es materialitza. El dèficit fiscal de Catalunya segons aquest criteri va ser de 18.595 milions d’euros (10,2% del PIB) el 2005. El nou finançament hauria de reduir substancialment aquest dèficit, que ha esdevingut insostenible.

Article publicat al diari Avui, el 19 d’abril de 2008.

L’hora de la veritat del finançament autonòmic

El president del govern espanyol va anunciar en el debat d’investidura la publicació de les balances fiscals en un termini de dos mesos. Solbes ha concretat que les balances fiscals es calcularan pels dos mètodes existents i amb diferents variables. L’organisme encarregat del seu càlcul serà probablement la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). Sembla que finalment, després de diversos incompliments de resolucions del Congrés que instaven a la publicació de les balances, aquestes seran publicades per l’Estat. Aquesta publicació oficial és important per donar transparència a les relacions fiscals i per acabar amb el mite de la insolidaritat dels catalans.

Però aquesta qüestió no ens ha de fer oblidar que ara el més important és la negociació del finançament. I que aquesta hauria de comportar una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya. Les estimacions més recents són les de la Fundación BBVA i les de la Fundació Irla. La primera utilitza el criteri del flux del benefici, el menys favorable a Catalunya, perquè atribueix la despesa a la comunitat autònoma on resideix el beneficiari independentment del lloc on es produeix el servei públic i xifra el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 en 11.003 milions d’euros. La segona empra el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa al territori on aquesta es materialitza, i estima el dèficit fiscal de Catalunya pel mateix any en 18.595 milions d’euros. Aquesta segona estimació és la que mesura millor l’impacte econòmic de l’activitat del sector públic en el territori, i ha de servir de referència alhora d’avaluar la millora del finançament de la Generalitat.

Els propers mesos es jugarà doncs una partida decisiva pel futur de Catalunya. El model de finançament vigent, que no ha canviat amb el nou Estatut, es basa en la fixació a la LOFCA de les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. Aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals (IRPF, IVA i Impostos especials). Si amb aquests, que ara augmentaran, se supera la xifra marcada, cal retornar a l’Estat la diferència (el fons de suficiència passaria a ser negatiu). Actualment el criteri bàsic per determinar aquestes necessitats de despesa pels serveis comuns és la població, però després s’hi afegeixen una sèrie de regles ad-hoc i uns fons addicionals que beneficien comunitats com Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó, Aragó,…En conseqüència, Catalunya acaba amb un finançament per càpita inferior a la mitjana. Això és insòlit en qualsevol sistema d’anivellament. Ara bé, corregir això, com indicava en un article recent Guillem López Casasnovas, equivaldria a millorar el finançament en només 750 milions d’euros. Una reducció del dèficit fiscal que no arribaria ni al 0,5% del PIB (quan actualment és del 10,2% del PIB).

Per aconseguir una millora substancial del finançament cal que el sistema incorpori elements d’eficiència, i que no es basi exclusivament en criteris d’equitat, és a dir les comunitats autònomes que més recapten han de disposar de més recursos. En definitiva, en els propers mesos ERC haurà de decidir si un mal finançament justifica el manteniment del Pacte d’Entesa. Per altra banda, el PSC disposa de 25 diputats al Congrés que poden bloquejar la majoria del PSOE. Fins ara mai no han fet servir aquesta força en defensa dels interessos de Catalunya. L’alternativa serà acceptar un mal finançament, fent-lo passar per una gran millora, com s’ha fet en el passat, des dels acords de CiU amb PSOE i PP fins a l’Estatut.

Article publicat al Dossier Econòmic (inclòs al diari El Punt)

L’abstenció afebleix Esquerra

L’abstenció afebleix ERC

ESTADÍSTICA · L’anàlisi concreta de les dades obtingudes en els 103 municipis catalans de més de 10.000 habitants prova que 74 de cada 100 vots republicans van anar a parar a l’abstenció CÀLCUL · El coeficient de correlació entre el vot d’ERC i el del PSC determina que la pèrdua d’uns no lliga amb el guany dels altres

El 9 de març ERC va passar de 8 diputats a 3 i va perdre 348.975 vots al Principat i 6.748 al País Valencià. S’han fet diverses interpretacions d’aquest resultat. Una primera explicació destaca l’excepcionalitat del resultat d’ERC a les eleccions del 2004, fruit de la majoria absoluta del PP i la campanya de demonització de Josep-Lluís Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà. Un segon argument utilitzat és el del vot útil anti-PP, que en aquesta ocasió hauria sigut el vot al PSC-PSOE. Aquest argument implica que hi ha vasos comunicants entre l’electorat del PSC i el d’ERC i que en aquestes eleccions s’hauria produït transvasament de vots d’ERC cap al PSC. Fa uns dies Miquel Iceta defensava la bondat del tripartit per ERC amb aquest argument. En canvi, altres anàlisis defensen que l’electorat d’ERC s’hauria abstingut més que d’altres.

Els resultats a Catalunya

La primera dada a destacar dels resultats de les eleccions generals a Catalunya és l’increment de l’abstenció en un 4,77% en relació amb les eleccions del 2004. A més, aquest increment de l’abstenció només s’ha donat a Catalunya, mentre que en el conjunt de l’Estat la participació ha sigut pràcticament la mateixa que en les eleccions anteriors. En una situació com aquesta, l’anàlisi correcta dels resultats s’ha de fer no amb els percentatges de vot de cada formació sinó amb els vots absoluts, perquè l’abstenció pot afectar de manera diferent els partits, i els increments de percentatge dels partits que han millorat resultats poden ser provocats no per un increment de vot sinó per les fuites de vots d’altres partits a l’abstenció. Tots els partits excepte el PSC han perdut vots, i la pèrdua més important és la d’ERC (348.975). L’increment de l’abstenció ha sigut important (225.332) i, tot i que molt menys, també han augmentat els vots blancs i nuls, així com el vot als partits extraparlamentaris.

Anàlisi de la pèrdua de vot

Podem sortir de dubtes fent una anàlisi estadística de les relacions del vot d’ERC amb el vot a altres partits, amb l’abstenció i amb el vot nul i blanc, a partir de les dades dels 103 municipis del Principat amb més de 10.000 habitants. El cens electoral d’aquests municipis equival al 78,1% del cens total de l’any 2008. Calculant el coeficient de correlació entre la variació de vots d’ERC i la variació de vots de cada partit, de l’abstenció, dels vots en blanc i nuls, resulta que aquest és positiu i baix entre la variació del vot d’ERC i la del PSC. Això indica que la pèrdua de vots d’ERC no està relacionada amb un increment de vots del PSC. En canvi, el coeficient de correlació entre la variació del vot d’ERC i la variació de l’abstenció és negatiu i pràcticament igual a -1, és a dir, que existeix una relació quasi perfecta entre les pèrdues d’ERC i els increments de l’abstenció. També existeix aquesta relació negativa i quasi perfecta amb el vot nul i els blancs.

A més, fent una anàlisi de regressió lineal podem determinar per cada vot que ha perdut ERC quants n’han augmentat els altres partits, l’abstenció, els nuls o els blancs. Els resultats diuen que de cada 100 vots que va perdre ERC un total de 74 van anar a l’abstenció (66,1), a vots en blanc (6,4) o a vots nuls (1,5). Pel que fa al 26% restant, no es pot concloure que hi hagi una pauta clara de comportament. No hi ha cap relació estadística que permeti afirmar que una part dels vots d’ERC van anar a PSC, CiU o ICV. Probablement hi va haver alguns fluxos creuats de vot sense que cap d’aquestes relacions tingui significació estadística. En conclusió, les dades estadístiques indiquen que el votant perdut per ERC no ha fet vot útil al PSC sinó que s’ha quedat a casa.

Article publicat al diari Avui, el 6 d’abril de 2008

Quina política industrial?

Aquesta setmana s’ha presentat el prestigiós informe CESifo sobre l’economia europea, on es fan diverses recomanacions. Un aspecte que ha passat desapercebut és el de la política industrial. Els temors de la globalització i la competència amb la Xina i l’Índia fan que en molts països, entre els quals destaca França, hi hagi pressions a favor d’una política industrial amb objectius estratègics que defensi els “campions nacionals”.

Els experts del CESifo, però, recorden que, tot i que existeixen arguments favorables a una política industrial activa, a la pràctica aquestes intervencions restringeixen la competència, perjudiquen els consumidors i l’eficiència productiva, i sovint generen conductes de captura de rendes per part de lobbies que són contràries a l’interès col·lectiu.

La política industrial que defensa l’informe és horitzontal, és a dir, la que afecta els diferents sectors de manera igualitària: suport a la R+D, formació del capital humà, provisió d’infraestructures, promoció de la internacionalització i ajuda a les pimes. I, a més, ha de fer-se a nivell regional i no estatal, perquè els lobbies tendeixen a actuar a nivell estatal i, en canvi, la competència entre regions per atraure empreses produeix resultats eficients. També es defensa un paper clau per a la UE a l’hora de distribuir fons de recerca i de dissenyar polítiques industrials horitzontals.

En definitiva, la política industrial que afecti Catalunya, segons aquest informe, ha d’estar en mans de la Generalitat i de la UE. Quin sentit té, doncs, el macroministeri d’Innovació i Empresa que prepara Zapatero?

Article publicat al diari Avui, el 5 d’abril de 2008