El bloc de l’Elisenda Paluzie

El president del govern espanyol va anunciar en el debat d’investidura la publicació de les balances fiscals en un termini de dos mesos. Solbes ha concretat que les balances fiscals es calcularan pels dos mètodes existents i amb diferents variables. L’organisme encarregat del seu càlcul serà probablement la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). Sembla que finalment, després de diversos incompliments de resolucions del Congrés que instaven a la publicació de les balances, aquestes seran publicades per l’Estat. Aquesta publicació oficial és important per donar transparència a les relacions fiscals i per acabar amb el mite de la insolidaritat dels catalans.

Però aquesta qüestió no ens ha de fer oblidar que ara el més important és la negociació del finançament. I que aquesta hauria de comportar una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya. Les estimacions més recents són les de la Fundación BBVA i les de la Fundació Irla. La primera utilitza el criteri del flux del benefici, el menys favorable a Catalunya, perquè atribueix la despesa a la comunitat autònoma on resideix el beneficiari independentment del lloc on es produeix el servei públic i xifra el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 en 11.003 milions d’euros. La segona empra el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa al territori on aquesta es materialitza, i estima el dèficit fiscal de Catalunya pel mateix any en 18.595 milions d’euros. Aquesta segona estimació és la que mesura millor l’impacte econòmic de l’activitat del sector públic en el territori, i ha de servir de referència alhora d’avaluar la millora del finançament de la Generalitat.

Els propers mesos es jugarà doncs una partida decisiva pel futur de Catalunya. El model de finançament vigent, que no ha canviat amb el nou Estatut, es basa en la fixació a la LOFCA de les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. Aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals (IRPF, IVA i Impostos especials). Si amb aquests, que ara augmentaran, se supera la xifra marcada, cal retornar a l’Estat la diferència (el fons de suficiència passaria a ser negatiu). Actualment el criteri bàsic per determinar aquestes necessitats de despesa pels serveis comuns és la població, però després s’hi afegeixen una sèrie de regles ad-hoc i uns fons addicionals que beneficien comunitats com Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó, Aragó,…En conseqüència, Catalunya acaba amb un finançament per càpita inferior a la mitjana. Això és insòlit en qualsevol sistema d’anivellament. Ara bé, corregir això, com indicava en un article recent Guillem López Casasnovas, equivaldria a millorar el finançament en només 750 milions d’euros. Una reducció del dèficit fiscal que no arribaria ni al 0,5% del PIB (quan actualment és del 10,2% del PIB).

Per aconseguir una millora substancial del finançament cal que el sistema incorpori elements d’eficiència, i que no es basi exclusivament en criteris d’equitat, és a dir les comunitats autònomes que més recapten han de disposar de més recursos. En definitiva, en els propers mesos ERC haurà de decidir si un mal finançament justifica el manteniment del Pacte d’Entesa. Per altra banda, el PSC disposa de 25 diputats al Congrés que poden bloquejar la majoria del PSOE. Fins ara mai no han fet servir aquesta força en defensa dels interessos de Catalunya. L’alternativa serà acceptar un mal finançament, fent-lo passar per una gran millora, com s’ha fet en el passat, des dels acords de CiU amb PSOE i PP fins a l’Estatut.

Article publicat al Dossier Econòmic (inclòs al diari El Punt)