ERC és una eina per aconseguir la independència del nostre país. Però no és una eina més, sinó que és la millor eina que tenim, perquè és l’únic partit parlamentari que té com a objectiu explícit la consecució d’un Estat Propi per als Països Catalans. ERC és a més un partit republicà i d’esquerres, d’una esquerra no dogmàtica que no ha estat mai d’arrel marxista, una esquerra plural i moderna.
Fa anys que hi col·laboro sense ser-ne militant, i ara he fet el pas, perquè vull contribuir de manera constructiva al debat polític engegat amb aquest congrés. Un congrés molt important perquè el partit es troba en un punt d’inflexió, i és clau que surti reforçat d’aquest procés de reflexió i debat. I fer-me militant i prendre partit crec que és la millor manera de mostrar el meu compromís amb ERC i el seu futur.
ERC va culminar amb un èxit molt important el cicle electoral que acaba l’any 2004 amb les eleccions espanyoles. Les claus de l’èxit són moltes. Les resumiré en dues: per una banda ERC recull el creixement del vot independentista, per altra també és vista com un partit nou, fresc, net de les pràctiques institucionals partidistes i a vegades sectàries dels dos grans partits que s’havien repartit el poder a Catalunya: CiU i el PSC. També era el partit de l’equidistància entre aquestes dues opcions. En aquell moment ERC pren la decisió de fer un govern de coalició amb PSC i IC, per alternança democràtica i per aconseguir implicar el PSC en el nou Estatut.
Però, el procés estatutari va acabar sense aconseguir cap dels objectius marcats: reconeixement nacional, finançament semblant al concert, noves competències de relleu (com podria haver estat l’aeroport per exemple). Aquest fracàs va desorientar a la direcció d’ERC. Els dubtes en la posició davant el referèndum, l’expulsió del govern, la por del pacte Mas-Zapatero i les seves clàusules secretes són mostres d’aquesta desorientació. Per evitar l’exclusió d’ERC de les institucions (la sociovergència pactada a la Moncloa), es tanca amb molta precipitació un nou pacte amb el PSC i IC.
Des de les Eleccions al Parlament, ERC està en un cicle descendent en vots, que cal redreçar. Per fer-ho, nosaltres proposem una sèrie de mesures senzilles i entenedores, unes impliquen un canvi estratègic i unes altres estan relacionades amb el model de partit. Creiem que amb elles aconseguirem que torni la il·lusió, la coherència i el compromís a partir del 7 de juny.
El primer que cal fer és dotar d’ambició política el Pacte d’Entesa. Una ambició política que no s’ha vist en aquest darrer any i mig. Cal posar calendari als traspassos previstos (rodalies, aeroport, immigració, treball). Pel que fa al finançament cal pactar amb el PSC i els altres partits un objectiu ambiciós de millora del finançament: el nostre compromís electoral de reducció en un 1/3 del dèficit fiscal de Catalunya, 7.000 milions d’euros. Hem de marcar les línies vermelles en la negociació del finançament amb el govern espanyol. Si el resultat és molt negatiu ERC no pot donar per bo un acord del govern català amb el govern espanyol. Cal també preveure què hem de fer davant una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
Això és el curt termini, però el que ens cal redreçar és l’estratègia pels propers anys. Nosaltres proposem un full de ruta seriós, pautat i coherent cap a la independència, on cadascun dels passos està pensat i té un sentit. Així, el 2010 només pactarem amb qui defensi davant d’Espanya el Concert Econòmic i que estigui disposat a consultar la ciutadania si Espanya no cedeix. Es tracta de començar a exercir el dret de decidir en una qüestió que avui ja sabem que defensa una gran majoria dels ciutadans de Catalunya. Cal començar a visualitzar la relació amb l’Estat espanyol en termes de conflicte polític.
Això ens permetrà poder plantejar en la legislatura 2014-2018 el referèndum d’autodeterminació. És a dir, només si ERC és coherent en els seus pactes, i aquests es fan en base al dret de decidir, i només si la ciutadania visualitza que objectius polítics compartits per una gran majoria són bandejats per Espanya, podem plantejar un escenari de referèndum.
El referèndum no pot ser només un esquer com el va definir el candidat a secretari general Joan Ridao en la darrera campanya electoral, ni una data en el calendari però sense full de ruta que ens hi porti de manera coherent com va proposar Carod (“majoria social”) o com proposa ara Carretero (majoria absoluta d’ERC, Parlament i després referèndum). ERC no està sola, ni representa a totes les posicions ideològiques i mai un referèndum d’independència s’ha convocat amb una sola força política que li doni suport.
ERC en part, ha de fer el paper que ja va tenir en l’Estatut: el d’arrossegar a les altres forces cap a aquest escenari. Pactant amb elles només si estan disposades a donar passos decidits que ens hi apropin. Primer el 2010, i si aquest primer acord (l’acord democràtic català) té èxit, després el 2014. Que ningú està disposat a fer aquests passos?, doncs ERC es quedarà a l’oposició, des d’on podrem denunciar que l’autonomisme i el peix al cove ens porten a la decadència econòmica, política i social.
Però per dur a terme aquest projecte ens cal també un altre tipus de partit. I tornar a ser el partit fresc, no sectari, de les mans netes i els valors republicans. En definitiva, ERC ha de passar de la retòrica independentista a la pràctica i a l’acció independentistes i el poble ha de tornar a percebre que allò que Esquerra diu és allò que Esquerra fa.
