Les eleccions a la presidència i a la secretaria general d’ERC ja han acabat. El primer que correspon és felicitar als guanyadors Joan Puigcercós i Joan Ridao, nou president i secretari general d’ERC respectivament.
Com sabeu la candidatura de la qual jo formava part, Esquerra Independentista, no ha fet un bon resultat, particularment en relació a les expectatives que s’havien generat. Passada la decepció inicial i amb el cap més fred, he estat analitzant els resultats. El primer que vull fer és molt sincerament donar les gràcies al Jaume Renyer i a l’Uriel Bertran, per l’esforç ingent, amb pocs mitjans, i amb un sacrifici personal enorme que han estat fent aquests darrers mesos. En segon lloc vull agrair el vot a les 569 persones que ens han fet confiança a la presidència i a les 1294 que ens han recolzat a la secretaria general.
El 5 de juny va fer un any que l’Uriel va començar aquest projecte amb el manifest inicial d’Esquerra Independentista que va forçar la seva expulsió de la direcció del partit. Procedent de les JERC, feia tres anys que havia entrat a l’executiva del partit com a secretari d’imatge i comunicació. En aquella executiva, molt dividida entre els sectors de Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod, ell estava arrenglerat amb el primer. Com ell, molts dels quadres que han nodrit Esquerra Independentista i també el Reagrupament. Així, en algunes reunions d’aquest sector havia coïncidit amb Joan Carretero. Faig aquest esment per reflexionar sobre la velocitat amb la qual les coses canvien en política, i perquè crec que l’Uriel Bertran i de retruc la candidatura d’EI, ha tingut dos handicaps importants en aquestes eleccions.
El primer la campanya d’intoxicació permanent, estimulada des de Reagrupament, respecte a la seva conxorxa amb Joan Puigcercós, amb suposats pactes de votacions creuades Puigcercós-Uriel i que alguns periodistes i alguns mitjans (principalment els del grup Godó), van divulgar la darrera setmana de campanya. Crec molt sincerament que Reagrupament s’ha equivocat. Ha utilitzat una tàctica bruta que a curt termini ha fet forat però que li dificultarà la construcció d’una alternativa guanyadora de futur. Al Joan Carretero no el conec personalment, però a la Rut Carandell si, i em sap greu que hagi estimulat tot això. El segon, és la seva joventut. Aquest és un fet objectiu, que té fàcil solució.
La realitat és que l’únic vot creuat que hi ha hagut en aquestes eleccions és un vot creuat pel canvi Carretero-Uriel. Hi ha un diferencial de vot entre Carretero i Carandell de 543 vots i entre Renyer i Bertran de 725 vots. Aquest flux ha procedit sobretot de les files de simpatitzants d’Esquerra Independentista cap a Carretero a la presidència. Els altres tikets han tingut un comportament molt homogeni arreu i de fet entre Puigcercós i Ridao només hi ha 20 vots de diferència a favor del segon. El Jaume Renyer, poc conegut entre els militants del partit, excepte a Tarragona, malgrat que era el candidat ideològicament més sòlid, ha patit molt intensament el vot útil a la Presidència. Hi ha situacions curioses com el fet que en llocs on guanya Uriel Bertran a la secretaria general (Vallès Oriental, Sants i Barcelonès Nord) i on Esquerra Independentista té una base militant molt activa, qui guanya a la Presidència és Carretero.
Això em porta a una altra reflexió i és que allà on el discurs polític de renovació de l’estratègia d’ERC ha quallat més, la remor del canvi ha afavorit les dues opcions renovadores i en particular la del candidat més mediàtic, Carretero. De fet, els membres de la candidatura d’Esquerra Independentista podem sentir-nos orgullosos del nostre lideratge en la creació de discurs i en la formulació de propostes que una a una, han anat recollint altres candidatures (primer el 2014 per Carod, després el tema del concert per pactar al 2010 per Puigcercós i finalment la formulació de línies vermelles clares en finançament i resposta al Constitucional com a condició per continuar al govern, per part de Carretero). El que ha quedat clar també és que només amb discurs polític no es guanya un congrés. Cal una estructura organitzativa potent, i una xarxa de complicitats que necessitava més temps, i que Esquerra Independentista ha hagut de construir en molt pocs mesos.
Però els resultats obtinguts també representen un aval al nostre projecte que a la secretaria general ha estat el guanyador en 4 comarcals (Barcelonès Nord, Vallès Oriental, Sants-Montjuïc i Crevillent) i segon en 12 (Garrotxa, Tarragonès, Anoia, Bages, Urgell, Eixample, Les Corts, Palma, Benicarló, Sueca, Alt Penedès i Baix Penedès). En quan a Federacions regionals hem estat segons a la Regió Metropolitana de Barcelona, al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central, al País Valencià i a les Illes.
Podeu estar segurs que des d’Esquerra Independentista seguirem defensant el nostre projecte de canvi conciliador i positiu per Esquerra Republicana de Catalunya. El nostre és un projecte de llarg recorregut.
6 respostes fins ara
amadeu // 10 Juny, 2008 a 12:04 pm |
Tenim l’equip, tenim les idees, ens ha faltat la infraestructura.
Ens queda seguir treballant, en positiu, pel partit i pel país. Hem de construir el que ens ha faltat: suports externs, relacions i una xarxa més gran de complicitats. Si feim la feina sense estridències, sense crear més divisions, sense crispació, però sense renunciar a res, el proper congrés ens mostrarà uns millors resultats.
Salut i sort a tothom!
Jordi Molinera i Poblet // 11 Juny, 2008 a 3:51 am |
Amb un any d’Esquerra Independentista, el 18% dels vots… quants anys fa que en Putxi esperava poder obtenir la Presidència del partit? I tot per un 37%!
Res Elisenda, a continuar treballant! Salut i sempre endavant!
Joan Arnera // 12 Juny, 2008 a 6:44 pm |
És una mica injust, em sembla, acusar Reagrupament d’haver intoxicat dient que l’Uriel era el submarí del Puigercòs quan des d’EI també hi ha hagut un munt de referències al fet que Carretero era de drets i (literal) el candidat de CiU.
Jo, ho lamento, encara penso que EI va sortir per a desarticular Reagrupament, tot i que és veritat, sembla que les coses finalment han anat per un altre camí (vaja, ja veurem), cosa de l qual me n’alegraria. I la tàctica ha sortit bé, benvolguda Elisenda, fixa’t què passa si sumes els vots crítics d’EI a la candidatura de Carretero. Oi? (ja sé que les coses no són així de senzilles, ja ho sé, però…)
Tampoc no em sembla just dir que el vot creuat Carretero-Uriel provingui de simpatitzants d’EI. Dona, deu provenir de militants a seques, no? perquè si els simpatitzants d’EI no han votat al Renyer… quina mena de simpatitzant, tu! No fotem, el vot creu (cert que ha existit) ha vingut de militants favorables al canvi i punt, sense adscripció. D’acord?
En fi, jo sincerament espero que EI acabi apostant no pas pel canvi progressiu sinó per la ruptura radical amb l’actual línia política d’Esquerra. De fet, és l’únic camí, perquè les eleccions nacionals que vénen seran un autèntic desastre per a Puigercòs.
Salut
Elisenda Paluzie // 12 Juny, 2008 a 7:14 pm |
Joan, et prego m’indiquis en quin escrit hem dit que Carretero era el candidat de CiU? Pel que fa al tema ideològic, sempre hem dit que el Carretero volia centrar més Esquerra, ocupar el centre ideològic i no hem dit mai que fos de dretes.
En qualsevol cas seria una crítica política, ideològica. En canvi el linxament personal que heu fet de l’Uriel Bertran en els vostres blocs ha estat una cosa fora de mida, i molt mesquina. És més, en cap cas heu rectificat les vostres mentides. Si no s’acomplia el vot creuat pactat prèviament, doncs aleshores era que el que havia pactat era un càrrec a l’executiva, etc. etc.. En francès diuen “si tu veux tuer ton chien, acuse-le de la rage”. Això és el que heu fet amb l’Uriel.
Si sumo els vots del Carretero i els del Renyer em surten menys vots que els del Puigcercós (2.496 versus 2.616). En canvi, si sumo els vots de la Rut i els de l’Uriel em surten més vots que al Ridao (2.668 versus 2.636). Per tant, no sé que vols dir quan em demanes que faci la suma.
No hi ha hagut candidatura conjunta, perquè RCAT va vetar el nom d’EI. El Carretero volia triar el nom d’EI en el pacte. On s’és vist això? Per qui ens heu pres? I ara a sobre la responsabilitat de no haver pactat és nostra?
Nosaltres apostem per un canvi progressiu perquè no volem destruir ERC, no volem que quedi en cendres per fer-ne un foc nou i aparèixer com els salvadors. Nosaltres ens estimem Esquerra, no volem que tingui 10 diputats a les properes eleccions amb l’únic objectiu de quedar-nos-la després. Associar la bandera espanyola als dirigents actuals d’ERC, ens agradin o no, és fer mal al partit electoralment. Aquest estil no és el nostre. Vist l’estil que heu gastat en campanya, crec ens haguessim sentit molt incòmodes en una campanya conjunta amb vosaltres, així que potser millor així.
jaume // 12 Juny, 2008 a 9:16 pm |
hola!!
ja has vist com ha anat al casal on faig vida, el de Sants! comparteixo 100% l’anàlisi que fas. Jo sóc dels que va fer vot creuat carretero-uriel.
aquesta intoxicació q l’uriel era la candidatura blanca del puigcercós els fets han demostrat que era un argument electoral per debilitar ei, que tot sigui dit, els ha funcionat molt bé.
a dos dies del congrés llegeixo que ‘uriel reuncia a formar part de l’executiva’ i que ‘les negociacions entre puigcercós i carretero estan molt avançades’: tu ja ho dius, en política les coses van molt ràpid: quin estrès!!
petons
Joan Arnera // 17 Juny, 2008 a 6:53 pm |
Hola Elisenda.
Si et sembla, miro de respondre el què em dius. Espero que poguem mantenir un diàleg serè, de veritat.
1) Jo reconeixo que com a simpatitzant (extern) de Rcat he dit que l’Uriel era un submarí. I de fet, ho mantinc, o almenys mantinc que EI va sortir per desarticular Rcat. És el què penso. Ho sento, però així ho crec de debò. Està clar, tanmateix, que això és només la meva impressió, i que puc estar equivocat. Però no m’ho sembla.
2) De la mateixa manera, tu m’has de reconèixer que simpatitzants adcsrits a EI (i militants d’ERC) han afirmat que Carretero era de dretes. T’ho puc demostrar en un dels blocs que linkes, per tant…
3) Els punts 1 i 2 em semblen poc importants, baralles que hauríem d’evitar, i tots en som responables, jo també, però vosaltres també, coi, aquí tothom ha ballat la dansa, no fotis.
4) Les sumes RCat + EI superen o (tu tens raó) només igualen Puigcercòs. Però és un fet objectiu que EI ha servit per a dividir el vot més crític amb la direcció republicana. Tu diràs que EI és una proposta honesta, i jo puc creure-m’ho o no, però no pots negar de cap de les maneres que el vot crític s’ha dividit. (divide et impera)
5) No hem fet cap linxament a l’Uriel, per l’amor de Déu, dona! Vaja, jo no he linxat ningú, ni estic en cap campanya organitzada, ni segueixo cap criteri ni res. Dir que l’Uriel era un submarí no és linxar-lo, és expressar una opinió. Igual que dir quie el Carretero és el candidat de Convergència o de dretes.
6) Jo no m’estimo Esquerra, la veritat, A mi Esquerra se m’en fot bastant. Jo vull que hi hagi un partit sobiranista, que actuï com a sobiranista i que no se subordini a l’unionisme espanyol. Si ERC no fa això, no m’interessa en absolut (com no m’interessa CDC, per exemple). I em sembla que ningú (i menys en Carretero) no vol que ERC es quedi amb 10 diputats… el què volem (almenys el què jo vull) és que ERC torni a encapçalar el sobiranisme.
Bé, espero haver-me explicat. Consti que crec que a EI hi ha gent molt i molt vàlida, i també reconeixo que tots ens equivoquem. Però ens equivoquem TOTS, no només els que no som d’EI.
Salut!