“Contra els voltors” per Hèctor López Bofill

Avui, em disculpareu, però no hi ha res que reflecteixi millor algunes de les meves reflexions sobre el congrés d’ERC que l’article brillant i sensible que l’Hèctor López Bofill ha publicat avui al diari Avui. Us el reprodueixo íntegre, i espero poder fer en breu la meva valoració personal del congrés d’ERC de dissabte.

 

———————————————

No he parlat en aquestes darreres setmanes sobre el congrés d’ERC ni sobre les eleccions prèvies a president i a secretari general de la formació perquè, com a opinador, no hauria escrit amb imparcialitat sobre un procés en què m’havia implicat a fons tot recolzant la candidatura d’Esquerra Independentista, encapçalada per Jaume Renyer a la presidència i per Uriel Bertran a la secretaria general. Val a dir que tampoc ara volia comentar el desenllaç des d’una perspectiva estrictament política i no m’hauria decidit a escriure sobre el tema si no fos per l’actitud de determinats columnistes d’aquest diari i d’altres mitjans amb relació als resultats d’Uriel Bertran a la secretaria general, que em sembla simptomàtica d’una tendència col·lectiva profundament nociva i que, en alguna petita mesura, explica per què ens és tan difícil sortir del pou en el qual estem enfonsats com a comunitat nacional.

EL MÉS PREOCUPANT DE LA REACCIÓ d’una bona part de la classe periodística a la candidatura d’Uriel Bertran és el desproporcionat escarni que suscita el gest ambiciós d’aquell que trenca amb les servituds, arrisca al màxim i, malgrat l’esforç i el coratge, no obté els resultats esperats. En aquest país, si ja qui guanya ha de suportar una corrua d’enveges i de mala llet, el que ja destapa els instints més baixos és qui se la juga i després perd. Sobre ell se cenyeixen tota la carronya d’espècimens dominats per unes vides grises, mediocres i covardes. No hi ha res més abominable per al miserable que mai no ha tingut prou empenta per desviar-se del camí, que segrega la seva bilis corrugat en el cau de la seguretat i de l’anar fent, que les persones amb idees que lluiten per defensar-les posant tota la carn a la graella. No hi ha res que causi més delectança en les ànimes mesquines que veure fracassar a aquell que s’havia marcat grans objectius, a aquell que, en l’aventura cap al cim, havia actuat amb convicció, fins i tot amb espurnes de genialitat, que havia despertat esperança i il·lusió, i que estava en condicions de guanyar i de provocar una sacsejada. Si, a més, el desencís el pateix una persona jove, amb futur, capaç d’alterar les regles del joc (d’entrada capaç d’haver posat en qüestió la paciència en l’ordre de la successió per assumir el poder) la satisfacció de les tendències conservadores i resclosides que constrenyen la nostra societat és encara més gran i més repugnant.

INSISTEIXO, CITO L’EXEMPLE DELS COMENTARIS que s’han rabejat aquesta setmana en Uriel Bertran, a part de perquè és un cas que he viscut de prop, perquè em sembla peremptori denunciar aquesta mena de reaccions en la situació que ens trobem: la d’un col·lectiu tenallat per la por a prendre la iniciativa, una societat en què no es vol assumir cap mena de cost, en unes circumstàncies en què continuar igual, sense sortir dels marges, ens porta de dret cap al declivi. És la manca de valentia i la defensa acèrrima de l’ordre la que precisament ens impedeixen tirar endavant, i no és casualitat que els cops de fuet que reben els gestos agosarats com els de Bertran procedeixin dels elements que amb més interès procuren que no tremoli res.

EN UN ALTRE SENTIT, COM QUE NO ES PODIA suportar que algú hagués traçat una opció i hagués decidit portar-la fins a les últimes conseqüències, Uriel Bertran i Esquerra Independentista van haver de suportar una campanya bestial de falsedats atiades per diversos prohoms mediàtics acusant-los de ser “el submarí” de l’oficialisme dins ERC, el suposat ariet que Puigcercós i la direcció havien preparat per desactivar la influència creixent de Joan Carretero.

PERÒ, VIST EN PERSPECTIVA, LA JUGADA ha estat una altra: en la lluita pel lideratge futur d’ERC, Carretero va veure des del primer moment que no podia anar del bracet amb algú de la consistència ideològica i del pes polític que estava assumint Uriel Bertran; per això, cal que se sàpiga, Carretero va desestimar l’oferta de Jaume Renyer (gest que honora aquest darrer) de retirar la seva candidatura a la presidència d’ERC per tal de configurar una única candidatura de canvi formada pel tàndem Carretero a la presidència i Bertran a la secretaria general. És curiós constatar com per a Carretero de vegades semblava més important desplaçar Bertran que aconseguir la majoria suficient en el present per canviar el rumb d’ERC. Amb tots els respectes per l’opció de Reagrupament i del seu líder, no m’agradaria que es repetissin els vicis del passat pels quals les ànsies d’acaparar protagonisme han acabat ensorrant el projecte comú.

VAL A DIR, PER ACABAR, QUE ÉS DEL TOT IL·LÚS pensar que un caràcter polític jove, amb tota l’energia i amb tot l’entusiasme com el d’Uriel Bertran, es troba, com deia Desclot, “tocat, mocat i potser enfonsat”. De moment, Bertran és la primera personalitat política nascuda i formada en democràcia i, per tant, completament alliberada de totes les castracions del franquisme. En un context d’ascens social del sobiranisme que encara no té la seva plena traducció institucional, la capacitat de Bertran (i d’altres com ell que també ens calen) d’impulsar un projecte, d’aglutinar adhesions i de dur aquest projecte fins al final, encara tindrà, afortunadament, una llarga vida.