ERC i el sufragi universal de la militància

 La foto que il·lustra aquest post és la del moment on l’Heribert Barrera diposità el seu vot al casal d’ERC de Sarrià-Sant Gervasi el passat 7 de juny.  Una imatge que no tinc, però que també hagués pogut acompanyar aquest post,  seria la del moment del vot de qualsevol militant de base, anònim, dels que no tenen cap càrrec, ni participen activament, més enllà del seu suport al partit votant-lo en les diferents conteses electorals i contribuint  al seu finançament amb la quota trimestral.

Aquesta imatge és una mostra de la riquesa del sistema electoral intern a Esquerra. En els altres partits catalans, la direcció s’escull pel sistema de congressos per compromissaris. Això significa que per poder anar al congrés cal prèviament ser escollit per una assemblea local de militants. Evidentment, és també un sistema democràtic i perfectament legítim, es tracta d’una aplicació més de la democràcia representativa.

En la meva opinió, però, el sistema de democràcia directa, per sufragi universal de tota la militància, que té ERC, és millor per moltes raons.  En primer lloc, perquè apropa una mica més la decisió interna als desitjos dels electors. Sempre serà més representativa dels desitjos de l’electorat la decisió directa de 10.000 militants que la indirecta de 1.000 o 2.000 compromissaris. A més, en els altres partits, aquests compromissaris sovint són aquells militants que ja tenen càrrecs, o que es mouen millor amb els que tenen càrrecs, o que estan disposats a perdre temps teixint aliances i establint estratègies per poder ser escollits. I en canvi, queden fora de la decisió aquells militants que no tenen aquests contactes, o que no disposen de temps per anar a les reunions de les seves seccions locals, o que han estat molt actius en el passat, però ara per raons professionals o de salut o personals ja no ho són tant.  En segon lloc, perquè el debat d’idees generat amb una campanya electoral interna d’aquesta mena trascendeix la militància, per situar-se en el cor del debat polític de la societat.

La contrapartida negativa: el debilitament del partit que es pot produir si el que trascendeix a la societat són baralles caïnites, personalistes i no el debat d’idees i de projectes. Aquest és un problema que es planteja fins i tot en sistemes de primàries amb tanta tradició com el nord-americà. Així, en un moment del procés de primàries del partit demòcrata, hi havia preocupació perquè la cruesa del debat entre Obama i Clinton podia estar perjudicant les opcions del guanyador o guanyadora de cara al futur combat amb McCain. Aquest problema també es va plantejar en el cas de les primàries del partit socialista francès on hi ha qui argumenta que la tensió generada en el procés per escollir Ségolène Royal la va debilitar en les presidencials.

Jo sóc de la opinió que els aspectes positius superen els negatius, i que és responsabilitat dels diferents dirigents que es presenten a aquests processos mantenir el debat dins els paràmetres d’un debat d’idees i de projectes polítics, evitant els atacs personals i la guerra bruta, la qual pel fet de ser més pública que en els altres sistemes d’elecció, pot fer més mal al partit immers en el procés congressual o de primàries.