Els aeroports britànics i el futur d’AENA (Article de l’Avui)

Ara fa un any reflexionava en aquesta columna sobre el mal funcionament dels aeroports britànics gestionats per la BAA (propietat de Ferrovial), i la consegüent obertura d’una investigació per part de la Comissió de la Competència del Regne Unit, on advertia que la privatització (que aleshores reclamaven entitats empresarials catalanes) no aportava necessàriament més competència si continuava la situació de monopoli.

Aquesta setmana s’han donat a conèixer els resultats provisionals d’aquella investigació. La Comissió de la Competència ha conclòs que la propietat per part de la mateixa empresa dels aeroports escocesos d’Edimburg i Glasgow limita la competència, i el mateix passa al sud d’Anglaterra, amb la propietat comuna dels aeroports de Londres (Heathrow, Gatwick i Stansted). La BAA haurà de vendre un dels aeroports escocesos i dos dels londinencs. Aquesta empresa era l’equivalent a l’AENA espanyola i va ser privatitzada el 1987 com una entitat única.

La proposta de reforma del model d’aeroports a Espanya representa una privatització parcial, amb l’entrada de capital privat, però es manté el model centralitzat i integrat. La mateixa empresa, que ara passarà a ser semipública, gestionarà tots els aeroports. L’Estat retindrà el 51%, i en el cas de Catalunya i de Madrid, la Generalitat i la Comunitat de Madrid hi participaran amb el 19% en els aeroports del Prat i de Barajas. Per tant, cap avenç en competència real entre aeroports, i un model que s’allunya del dels principals països desenvolupats.

Article publicat al diari Avui el dissabte 23 d’agost de 2008.

La prova del nou (article de l’Avui)

Avui, dissabte 9 d’agost, és la data que l’Estatut marca perquè els preceptes del títol de finançament s’hagin concretat, i també perquè s’hagi constituït un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i la de l’Estat. La realitat és que avui no hi haurà ni concreció del finançament ni consorci. Solbes va presentar fa unes setmanes una proposta genèrica que deixa clar, però, que la població ponderada seguirà sent la principal variable de determinació de les necessitats de despesa, com ho és en l’actualitat.

La situació recorda molt la negociació de l’Estatut al Congrés. Solbes va presentar també aleshores un document que fou acollit amb grans escarafalls per tots els partits catalans, però que un mes després constituïa l’esquelet bàsic del model de finançament de l’Estatut.

Des que l’Estatut fou aprovat en referèndum, el govern de l’Estat ha actuat amb un menyspreu intolerable i en molts casos innecessari cap a Catalunya. De fet, tant en el model de finançament com en la constitució del consorci, l’Estatut dóna la darrera paraula a l’Estat. Així, l’Estatut inclou uns principis genèrics en la determinació dels mecanismes d’anivellament que són més favorables a Catalunya, però també especifica que aquests mecanismes els fixa l’Estat. Pel que fa al consorci, aquest només podrà dur a terme les funcions que l’Estat li delegui.

Quin sentit té incomplir de manera flagrant aquells articles de l’Estatut de caràcter imperatiu com els terminis si no és fer palès que l’Estatut és paper mullat per a l’Estat? El 9 d’agost pot acabar sent la prova del nou de l’esgotament definitiu de l’autonomisme.

Article publicat al diari Avui, el 9 d’agost de 2008

Estatut, paper mullat

Les discussions sobre la proposta Solbes de finançament s’han centrat al voltant de la qüestió de la bilateralitat i l’incompliment de l’Estatut. El document de bases de Solbes és efectivament molt negatiu per a Catalunya, però la discussió sobre la bilateralitat desenfoca el problema. Aquesta va quedar anul·lada pel Congrés amb articles com el 201.1, que estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la LOFCA, i el 206.3, que diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Cal recordar, a més, que és la fixació d’aquests mecanismes el més rellevant del sistema i no l’increment de percentatges de cessió dels impostos estatals previst en l’Estatut. Caldria, doncs, centrar-se, com fa Andalusia, en la discussió de les variables de distribució dels recursos. Solbes ha anunciat que es buscarà un consens entre totes les comunitats sobre aquestes variables, la principal de les quals seguirà sent la població ponderada. A Catalunya li interessa ponderar-la amb el nivell de preus (superior a Catalunya) o la immigració. Al front del nord, amb la dispersió o la superfície, i així successivament. Si no hi ha consens, es continuarà amb el sistema actual. També s’ha anunciat que no hi haurà perdedors. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població.

En definitiva, tot fa preveure guanys molt minsos en els recursos de la Generalitat. L’única possibilitat és que tots els diputats catalans, inclosos els del PSC vetin els pressupostos. Permeteu-me dubtar de la credibilitat d’aquesta amenaça.

Article publicat al diari Avui, el dissabte 26 de juliol de 2008

El 50%, per a Espanya

El grup d’experts nomenat pel departament d’Economia i Finances ha actualitzat per al període 2002-2005 els càlculs de la balança fiscal de Catalunya amb l’Estat. Els resultats confirmen el que ja havien avançat altres estimacions, com les de la Fundació Irla. Així, el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 s’apropa al 10% del PIB de Catalunya (9,8% del PIB segons el grup d’experts, 10,2% del PIB segons la Fundació Irla). En la mitjana del període 2002-2005, les dues estimacions coincideixen totalment: el dèficit fiscal de Catalunya ha estat en mitjana del 9% del PIB.

El dèficit fiscal està doncs desbocat i assoleix xifres rècord. Cal recordar que el mateix grup d’experts va estimar en un 7,6% del PIB el dèficit fiscal de Catalunya en mitjana del període 1986-2001. El model de finançament pactat el 2001 no només no va pal·liar el problema del dèficit fiscal sinó que l’ha accentuat. A diferència del que afirma el ministre Solbes, caldrà avaluar la millora de finançament de la Generalitat que impliqui el nou model en funció de la reducció del dèficit fiscal que comporti.

Les xifres del dèficit per al període 2002-2005 signifiquen que de cada deu euros que es produeixen cada any a Catalunya, un euro és una aportació neta sense contrapartides al finançament d’Espanya. De cada tres euros que es paguen en impostos i cotitzacions socials, un no torna en forma de despesa, inversió pública o pensions. I quan se n’exclou la Seguretat Social, la situació és encara més escandalosa: de cada dos euros que es paguen en impostos, un no torna mai.

Article publicat al diari Avui, el 12 de juliol de 2008

L’espoli fiscal dels Països Catalans

Aquesta setmana he estat convidada per l’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna a donar una conferència a Palma sobre el finançament i les balances fiscals. A poc a poc creix també a les Illes la consciència sobre les injustícies de l’actual model de finançament autonòmic. De fet, els Països Catalans són els més perjudicats per l’actual sistema. Així, segons les darreres estimacions de la Fundació Irla, les Illes van tenir un dèficit fiscal de 3.887 milions d’euros el 2005, el País Valencià de 2.168 milions i el Principat de Catalunya de 18.595 milions.

En el cas de les Illes, aquest dèficit representa un 16,9% del seu PIB, una xifra rècord, i 3.893 euros per habitant i any. En el cas del País Valencià, la magnitud del dèficit és menor (454 euros per habitant i el 2,3% del PIB), però la injustícia és que el País Valencià hagi estat aportador net de fons de solidaritat, mentre altres comunitats autònomes, amb una renda molt superior a la valenciana, han estat rebent fons de solidaritat. En el cas de Catalunya, el dèficit ha assolit el seu màxim històric i representa ja el 10,2% del PIB de Catalunya.

En la reforma del sistema de finançament, els Països Catalans tenen interessos comuns i fóra bo que actuessin coordinadament. Comparteixen una similitud més gran en estructura demogràfica i econòmica, i poden plantejar variables en la determinació de les necessitats de despesa que els afavoreixin. Malauradament, el model de finançament no va canviar amb el nou Estatut i segueix sent un model multilateral, general per totes les comunitats autònomes. Tenir aliats en aquesta taula de 15 pot ser important.

Publicat al diari Avui, el dissabte 28 de juny de 2008.

Què passa amb el petroli?

El preu del petroli ha superat la xifra rècord de 135 dòlars per barril. A Catalunya hem viscut alguns dels seus efectes amb la vaga dels transportistes. Les causes de l’increment dels preus del petroli són diverses. En primer lloc, l’augment de la demanda a causa del creixement de països com la Xina i l’Índia. En segon lloc, les dificultats creixents per trobar petroli i la reducció de l’oferta per la crisi nigeriana i la guerra de l’Iraq. Finalment, hi hauria també una explicació financera. Un increment de les transaccions especulatives per la devaluació del dòlar, que fa que una part de la inversió internacional utilitzi com a valor refugi les matèries primeres com el petroli.

Entre les conseqüències de la pujada de preus del petroli destaca la reducció en el creixement potencial de les economies desenvolupades. Aquest efecte seria més intens als Estats Units que a Europa perquè utilitzen un 50% més de petroli i de gas natural en la seva producció, i perquè la debilitat del dòlar fa que molts països petroliers prefereixin vendre el petroli en altres monedes com l’euro. Això provoca que encara es devaluï més el dòlar.

Marcel Coderch, vicepresident de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, advertia en un article recent que les característiques físiques del procés d’extracció del petroli fan que cada cop sigui més car trobar i extreure petroli perquè el més accessible i de millor qualitat ja ha estat extret. És possible, doncs, que s’arribi aviat al peak oil, la producció màxima diària, i que el repte de l’estalvi energètic esdevingui inajornable.

Article publicat al diari Avui, el dijous 19 de juny de 2008.

Finançament i tergiversacions

Aquesta setmana s’han visualitzat les posicions dels partits catalans en la negociació del finançament. Per una banda, s’ha vist la poca alçada de l’ambició del PSC amb la resposta del Martí Carnicer, Secretari General d’Economia, a la proposta presentada per CiU. Aquesta proposta estava presentada de manera poc rigorosa, però ni està fora de l’Estatut ni, en cap cas, és insolidària.

El fons de suficiència no es fixa directament, com proposava CiU, sinó que sorgeix com a diferència entre les necessitats de despesa que fixa la LOFCA i la participació de les comunitats en els tributs. La clau és la fixació de les necessitats de despesa i l’Estatut no impedeix que es fixi una fórmula de càlcul d’aquestes necessitats ambiciosa, que asseguri una millora del finançament de 5.230 milions o de més de 7.000 milions, com proposava ERC en el seu programa electoral. L’Estatut no garanteix res (se segueix a la LOFCA) però cal negociar amb ambició.

La resposta de Carnicer afirmant que el fons de suficiència és la solidaritat és incorrecta i extremadament perillosa. Aquest fons pot ser zero, positiu o negatiu i Catalunya seguirà sent solidària. La solidaritat amb la resta de l’Estat la mesura el dèficit fiscal, la diferència entre els impostos que paguem i els serveis públics que rebem i que el 2005 va ser de 18.595 milions d’euros, mentre que el fons de suficiència només és una variable de tancament del model. Aquesta resposta ens indica que el PSC pot estar escenificant una postura negociadora dura amb el PSOE però que no té cap intenció de portar fins al final.

Article publicat al diari Avui el 31 de maig de 2008.

Finançament i coherència

Aquests dies es torna a parlar del nou finançament. Amb l’Estatut el model no va canviar: des de l’Estat es fixen les necessitats de despesa de les CA; aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals; i el fons de suficiència serveix d’ajustament a l’alça o a la baixa. L’Estatut inclou, però, uns principis que caldria respectar.

La proposta presentada pel Conseller Castells defensa que només s’anivelli la despesa en educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del Benestar de les CA. ERC no ha presentat cap proposta pròpia i ha donat recolzament públic i curiosament entusiasta a la presentada per Castells, mentre que CiU exigeix que Catalunya surti de la LOFCA.

Aquesta darrera és la proposta més peregrina de totes. Els mateixos que van acordar amb Zapatero un Estatut que diu en el seu article 201 que les relacions financeres entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la LOFCA i que en el seu article 206 detalla tot el model actual de la LOFCA, pretenen ara que Catalunya en surti i després demanen coherència. Pel que fa a la proposta Castells, té un problema que ja ha posat de manifest Chaves: què entenem per serveis socials essencials de l’Estat del Benestar? Passarà el mateix que amb les infraestructures, per l’Estat i per moltes CA serveis socials essencials ho seran tots i Catalunya es quedarà sola defensant-ne una definició més restringida. Esperem, al menys, que el govern català quan li tombin la seva idea d’anivellament parcial tingui un pla B.

Articel publicat al diari Avui, el 5 de maig de 2008

Les balances de Solbes

Després de molts anys de reclamacions de la societat catalana i de diverses resolucions del Congrés que els comminaven a fer-ho, sembla que finalment les balances fiscals oficials veuran la llum. Les calcularà la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) pels dos mètodes existents (flux monetari i flux del benefici) i amb diferents variables.

Tot i que no s’ha pogut comptar amb balances fetes per l’Estat, des de les universitats, fundacions i serveis d’estudis s’han anat calculant periòdicament. La Generalitat també en va fer una estimació que arribava al 2001 i ara les actualitzarà. Aquestes estimacions haurien de servir de referència a l’hora d’avaluar les balances de Solbes.

Utilitzant el criteri del flux del benefici, que atribueix la despesa pública al territori on resideix el beneficiari, amb independència d’on s’hagi efectuat la despesa, la Fundación BBVA va estimar el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 en 11.003 milions d’euros (el 6% del seu PIB).

Però aquest criteri és el menys favorable a Catalunya, perquè suposa per exemple que els sous dels funcionaris públics radicats a Madrid s’han de distribuir proporcionalment entre totes les comunitats autònomes. La Fundació Irla va estimar el dèficit fiscal de Catalunya utilitzant el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa a la comunitat autònoma on aquesta es materialitza. El dèficit fiscal de Catalunya segons aquest criteri va ser de 18.595 milions d’euros (10,2% del PIB) el 2005. El nou finançament hauria de reduir substancialment aquest dèficit, que ha esdevingut insostenible.

Article publicat al diari Avui, el 19 d’abril de 2008.

L’hora de la veritat del finançament autonòmic

El president del govern espanyol va anunciar en el debat d’investidura la publicació de les balances fiscals en un termini de dos mesos. Solbes ha concretat que les balances fiscals es calcularan pels dos mètodes existents i amb diferents variables. L’organisme encarregat del seu càlcul serà probablement la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). Sembla que finalment, després de diversos incompliments de resolucions del Congrés que instaven a la publicació de les balances, aquestes seran publicades per l’Estat. Aquesta publicació oficial és important per donar transparència a les relacions fiscals i per acabar amb el mite de la insolidaritat dels catalans.

Però aquesta qüestió no ens ha de fer oblidar que ara el més important és la negociació del finançament. I que aquesta hauria de comportar una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya. Les estimacions més recents són les de la Fundación BBVA i les de la Fundació Irla. La primera utilitza el criteri del flux del benefici, el menys favorable a Catalunya, perquè atribueix la despesa a la comunitat autònoma on resideix el beneficiari independentment del lloc on es produeix el servei públic i xifra el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 en 11.003 milions d’euros. La segona empra el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa al territori on aquesta es materialitza, i estima el dèficit fiscal de Catalunya pel mateix any en 18.595 milions d’euros. Aquesta segona estimació és la que mesura millor l’impacte econòmic de l’activitat del sector públic en el territori, i ha de servir de referència alhora d’avaluar la millora del finançament de la Generalitat.

Els propers mesos es jugarà doncs una partida decisiva pel futur de Catalunya. El model de finançament vigent, que no ha canviat amb el nou Estatut, es basa en la fixació a la LOFCA de les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. Aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals (IRPF, IVA i Impostos especials). Si amb aquests, que ara augmentaran, se supera la xifra marcada, cal retornar a l’Estat la diferència (el fons de suficiència passaria a ser negatiu). Actualment el criteri bàsic per determinar aquestes necessitats de despesa pels serveis comuns és la població, però després s’hi afegeixen una sèrie de regles ad-hoc i uns fons addicionals que beneficien comunitats com Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó, Aragó,…En conseqüència, Catalunya acaba amb un finançament per càpita inferior a la mitjana. Això és insòlit en qualsevol sistema d’anivellament. Ara bé, corregir això, com indicava en un article recent Guillem López Casasnovas, equivaldria a millorar el finançament en només 750 milions d’euros. Una reducció del dèficit fiscal que no arribaria ni al 0,5% del PIB (quan actualment és del 10,2% del PIB).

Per aconseguir una millora substancial del finançament cal que el sistema incorpori elements d’eficiència, i que no es basi exclusivament en criteris d’equitat, és a dir les comunitats autònomes que més recapten han de disposar de més recursos. En definitiva, en els propers mesos ERC haurà de decidir si un mal finançament justifica el manteniment del Pacte d’Entesa. Per altra banda, el PSC disposa de 25 diputats al Congrés que poden bloquejar la majoria del PSOE. Fins ara mai no han fet servir aquesta força en defensa dels interessos de Catalunya. L’alternativa serà acceptar un mal finançament, fent-lo passar per una gran millora, com s’ha fet en el passat, des dels acords de CiU amb PSOE i PP fins a l’Estatut.

Article publicat al Dossier Econòmic (inclòs al diari El Punt)