El bloc de l’Elisenda Paluzie

Aquesta setmana he estat convidada per l’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna a donar una conferència a Palma sobre el finançament i les balances fiscals. A poc a poc creix també a les Illes la consciència sobre les injustícies de l’actual model de finançament autonòmic. De fet, els Països Catalans són els més perjudicats per l’actual sistema. Així, segons les darreres estimacions de la Fundació Irla, les Illes van tenir un dèficit fiscal de 3.887 milions d’euros el 2005, el País Valencià de 2.168 milions i el Principat de Catalunya de 18.595 milions.

En el cas de les Illes, aquest dèficit representa un 16,9% del seu PIB, una xifra rècord, i 3.893 euros per habitant i any. En el cas del País Valencià, la magnitud del dèficit és menor (454 euros per habitant i el 2,3% del PIB), però la injustícia és que el País Valencià hagi estat aportador net de fons de solidaritat, mentre altres comunitats autònomes, amb una renda molt superior a la valenciana, han estat rebent fons de solidaritat. En el cas de Catalunya, el dèficit ha assolit el seu màxim històric i representa ja el 10,2% del PIB de Catalunya.

En la reforma del sistema de finançament, els Països Catalans tenen interessos comuns i fóra bo que actuessin coordinadament. Comparteixen una similitud més gran en estructura demogràfica i econòmica, i poden plantejar variables en la determinació de les necessitats de despesa que els afavoreixin. Malauradament, el model de finançament no va canviar amb el nou Estatut i segueix sent un model multilateral, general per totes les comunitats autònomes. Tenir aliats en aquesta taula de 15 pot ser important.

Publicat al diari Avui, el dissabte 28 de juny de 2008.

El preu del petroli ha superat la xifra rècord de 135 dòlars per barril. A Catalunya hem viscut alguns dels seus efectes amb la vaga dels transportistes. Les causes de l’increment dels preus del petroli són diverses. En primer lloc, l’augment de la demanda a causa del creixement de països com la Xina i l’Índia. En segon lloc, les dificultats creixents per trobar petroli i la reducció de l’oferta per la crisi nigeriana i la guerra de l’Iraq. Finalment, hi hauria també una explicació financera. Un increment de les transaccions especulatives per la devaluació del dòlar, que fa que una part de la inversió internacional utilitzi com a valor refugi les matèries primeres com el petroli.

Entre les conseqüències de la pujada de preus del petroli destaca la reducció en el creixement potencial de les economies desenvolupades. Aquest efecte seria més intens als Estats Units que a Europa perquè utilitzen un 50% més de petroli i de gas natural en la seva producció, i perquè la debilitat del dòlar fa que molts països petroliers prefereixin vendre el petroli en altres monedes com l’euro. Això provoca que encara es devaluï més el dòlar.

Marcel Coderch, vicepresident de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, advertia en un article recent que les característiques físiques del procés d’extracció del petroli fan que cada cop sigui més car trobar i extreure petroli perquè el més accessible i de millor qualitat ja ha estat extret. És possible, doncs, que s’arribi aviat al peak oil, la producció màxima diària, i que el repte de l’estalvi energètic esdevingui inajornable.

Article publicat al diari Avui, el dijous 19 de juny de 2008.

Aquesta setmana s’han visualitzat les posicions dels partits catalans en la negociació del finançament. Per una banda, s’ha vist la poca alçada de l’ambició del PSC amb la resposta del Martí Carnicer, Secretari General d’Economia, a la proposta presentada per CiU. Aquesta proposta estava presentada de manera poc rigorosa, però ni està fora de l’Estatut ni, en cap cas, és insolidària.

El fons de suficiència no es fixa directament, com proposava CiU, sinó que sorgeix com a diferència entre les necessitats de despesa que fixa la LOFCA i la participació de les comunitats en els tributs. La clau és la fixació de les necessitats de despesa i l’Estatut no impedeix que es fixi una fórmula de càlcul d’aquestes necessitats ambiciosa, que asseguri una millora del finançament de 5.230 milions o de més de 7.000 milions, com proposava ERC en el seu programa electoral. L’Estatut no garanteix res (se segueix a la LOFCA) però cal negociar amb ambició.

La resposta de Carnicer afirmant que el fons de suficiència és la solidaritat és incorrecta i extremadament perillosa. Aquest fons pot ser zero, positiu o negatiu i Catalunya seguirà sent solidària. La solidaritat amb la resta de l’Estat la mesura el dèficit fiscal, la diferència entre els impostos que paguem i els serveis públics que rebem i que el 2005 va ser de 18.595 milions d’euros, mentre que el fons de suficiència només és una variable de tancament del model. Aquesta resposta ens indica que el PSC pot estar escenificant una postura negociadora dura amb el PSOE però que no té cap intenció de portar fins al final.

Article publicat al diari Avui el 31 de maig de 2008.

Aquests dies es torna a parlar del nou finançament. Amb l’Estatut el model no va canviar: des de l’Estat es fixen les necessitats de despesa de les CA; aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals; i el fons de suficiència serveix d’ajustament a l’alça o a la baixa. L’Estatut inclou, però, uns principis que caldria respectar.

La proposta presentada pel Conseller Castells defensa que només s’anivelli la despesa en educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del Benestar de les CA. ERC no ha presentat cap proposta pròpia i ha donat recolzament públic i curiosament entusiasta a la presentada per Castells, mentre que CiU exigeix que Catalunya surti de la LOFCA.

Aquesta darrera és la proposta més peregrina de totes. Els mateixos que van acordar amb Zapatero un Estatut que diu en el seu article 201 que les relacions financeres entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la LOFCA i que en el seu article 206 detalla tot el model actual de la LOFCA, pretenen ara que Catalunya en surti i després demanen coherència. Pel que fa a la proposta Castells, té un problema que ja ha posat de manifest Chaves: què entenem per serveis socials essencials de l’Estat del Benestar? Passarà el mateix que amb les infraestructures, per l’Estat i per moltes CA serveis socials essencials ho seran tots i Catalunya es quedarà sola defensant-ne una definició més restringida. Esperem, al menys, que el govern català quan li tombin la seva idea d’anivellament parcial tingui un pla B.

Articel publicat al diari Avui, el 5 de maig de 2008

Després de molts anys de reclamacions de la societat catalana i de diverses resolucions del Congrés que els comminaven a fer-ho, sembla que finalment les balances fiscals oficials veuran la llum. Les calcularà la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) pels dos mètodes existents (flux monetari i flux del benefici) i amb diferents variables.

Tot i que no s’ha pogut comptar amb balances fetes per l’Estat, des de les universitats, fundacions i serveis d’estudis s’han anat calculant periòdicament. La Generalitat també en va fer una estimació que arribava al 2001 i ara les actualitzarà. Aquestes estimacions haurien de servir de referència a l’hora d’avaluar les balances de Solbes.

Utilitzant el criteri del flux del benefici, que atribueix la despesa pública al territori on resideix el beneficiari, amb independència d’on s’hagi efectuat la despesa, la Fundación BBVA va estimar el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 en 11.003 milions d’euros (el 6% del seu PIB).

Però aquest criteri és el menys favorable a Catalunya, perquè suposa per exemple que els sous dels funcionaris públics radicats a Madrid s’han de distribuir proporcionalment entre totes les comunitats autònomes. La Fundació Irla va estimar el dèficit fiscal de Catalunya utilitzant el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa a la comunitat autònoma on aquesta es materialitza. El dèficit fiscal de Catalunya segons aquest criteri va ser de 18.595 milions d’euros (10,2% del PIB) el 2005. El nou finançament hauria de reduir substancialment aquest dèficit, que ha esdevingut insostenible.

Article publicat al diari Avui, el 19 d’abril de 2008.

El president del govern espanyol va anunciar en el debat d’investidura la publicació de les balances fiscals en un termini de dos mesos. Solbes ha concretat que les balances fiscals es calcularan pels dos mètodes existents i amb diferents variables. L’organisme encarregat del seu càlcul serà probablement la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). Sembla que finalment, després de diversos incompliments de resolucions del Congrés que instaven a la publicació de les balances, aquestes seran publicades per l’Estat. Aquesta publicació oficial és important per donar transparència a les relacions fiscals i per acabar amb el mite de la insolidaritat dels catalans.

Però aquesta qüestió no ens ha de fer oblidar que ara el més important és la negociació del finançament. I que aquesta hauria de comportar una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya. Les estimacions més recents són les de la Fundación BBVA i les de la Fundació Irla. La primera utilitza el criteri del flux del benefici, el menys favorable a Catalunya, perquè atribueix la despesa a la comunitat autònoma on resideix el beneficiari independentment del lloc on es produeix el servei públic i xifra el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 en 11.003 milions d’euros. La segona empra el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa al territori on aquesta es materialitza, i estima el dèficit fiscal de Catalunya pel mateix any en 18.595 milions d’euros. Aquesta segona estimació és la que mesura millor l’impacte econòmic de l’activitat del sector públic en el territori, i ha de servir de referència alhora d’avaluar la millora del finançament de la Generalitat.

Els propers mesos es jugarà doncs una partida decisiva pel futur de Catalunya. El model de finançament vigent, que no ha canviat amb el nou Estatut, es basa en la fixació a la LOFCA de les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. Aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals (IRPF, IVA i Impostos especials). Si amb aquests, que ara augmentaran, se supera la xifra marcada, cal retornar a l’Estat la diferència (el fons de suficiència passaria a ser negatiu). Actualment el criteri bàsic per determinar aquestes necessitats de despesa pels serveis comuns és la població, però després s’hi afegeixen una sèrie de regles ad-hoc i uns fons addicionals que beneficien comunitats com Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó, Aragó,…En conseqüència, Catalunya acaba amb un finançament per càpita inferior a la mitjana. Això és insòlit en qualsevol sistema d’anivellament. Ara bé, corregir això, com indicava en un article recent Guillem López Casasnovas, equivaldria a millorar el finançament en només 750 milions d’euros. Una reducció del dèficit fiscal que no arribaria ni al 0,5% del PIB (quan actualment és del 10,2% del PIB).

Per aconseguir una millora substancial del finançament cal que el sistema incorpori elements d’eficiència, i que no es basi exclusivament en criteris d’equitat, és a dir les comunitats autònomes que més recapten han de disposar de més recursos. En definitiva, en els propers mesos ERC haurà de decidir si un mal finançament justifica el manteniment del Pacte d’Entesa. Per altra banda, el PSC disposa de 25 diputats al Congrés que poden bloquejar la majoria del PSOE. Fins ara mai no han fet servir aquesta força en defensa dels interessos de Catalunya. L’alternativa serà acceptar un mal finançament, fent-lo passar per una gran millora, com s’ha fet en el passat, des dels acords de CiU amb PSOE i PP fins a l’Estatut.

Article publicat al Dossier Econòmic (inclòs al diari El Punt)

Aquesta setmana s’ha presentat el prestigiós informe CESifo sobre l’economia europea, on es fan diverses recomanacions. Un aspecte que ha passat desapercebut és el de la política industrial. Els temors de la globalització i la competència amb la Xina i l’Índia fan que en molts països, entre els quals destaca França, hi hagi pressions a favor d’una política industrial amb objectius estratègics que defensi els “campions nacionals”.

Els experts del CESifo, però, recorden que, tot i que existeixen arguments favorables a una política industrial activa, a la pràctica aquestes intervencions restringeixen la competència, perjudiquen els consumidors i l’eficiència productiva, i sovint generen conductes de captura de rendes per part de lobbies que són contràries a l’interès col·lectiu.

La política industrial que defensa l’informe és horitzontal, és a dir, la que afecta els diferents sectors de manera igualitària: suport a la R+D, formació del capital humà, provisió d’infraestructures, promoció de la internacionalització i ajuda a les pimes. I, a més, ha de fer-se a nivell regional i no estatal, perquè els lobbies tendeixen a actuar a nivell estatal i, en canvi, la competència entre regions per atraure empreses produeix resultats eficients. També es defensa un paper clau per a la UE a l’hora de distribuir fons de recerca i de dissenyar polítiques industrials horitzontals.

En definitiva, la política industrial que afecti Catalunya, segons aquest informe, ha d’estar en mans de la Generalitat i de la UE. Quin sentit té, doncs, el macroministeri d’Innovació i Empresa que prepara Zapatero?

Article publicat al diari Avui, el 5 d’abril de 2008

Aquesta setmana la Reserva Federal, el banc central nord-americà, ha intervingut donant liquiditat a JP Morgan Chase per comprar a preu de saldo (dos dòlars per acció) el cinquè banc d’inversions del món, el Bear Stearns, el més afectat per la crisi de les hipoteques d’alt risc. La Fed ha pres aquesta decisió per evitar que la fallida d’aquest banc provoqués el pànic en els mercats. L’economista Paul Krugman expressava al New York Times dubtes sobre aquest rescat perquè el Bear Stearns s’ha caracteritzat per promoure els fons d’alt risc més dubtosos i per les pràctiques més agressives de Wall Street. Per Krugman el que cal rescatar és el sistema financer però no els bancs que amb les seves males pràctiques han provocat la crisi.

El premi Nobel Joseph Stiglitz s’ha expressat en termes similars, fins i tot més durs. Per Stiglitz, és inconcebible que els accionistes del Bear Stearns puguin marxar amb 250 milions de dòlars, sobretot si els actius del banc acaben sent fum. En canvi, proposa aturar l’hemorràgia financera des de baix, rescatant la gent que va ser encoratjada a contractar hipoteques insensates i que ara poden perdre el seus habitatges. Es tractaria de rescatar el sistema sense rescatar els bancs.

De fet, Stiglitz ja va publicar el 2003 un llibre molt crític amb el creixement de la dècada dels noranta. A Els feliços noranta, denuncia les pràctiques bancàries que van contribuir a la crisi de la bombolla especulativa d’internet. Moltes d’aquestes pràctiques, com ara els incentius dels bancs per donar informació distorsionada al mercat, estan darrere la crisi financera actual.

Article publicat al diari Avui, el 22 de març de 2008