Aquesta setmana he estat convidada per l’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna a donar una conferència a Palma sobre el finançament i les balances fiscals. A poc a poc creix també a les Illes la consciència sobre les injustícies de l’actual model de finançament autonòmic. De fet, els Països Catalans són els més perjudicats per l’actual sistema. Així, segons les darreres estimacions de la Fundació Irla, les Illes van tenir un dèficit fiscal de 3.887 milions d’euros el 2005, el País Valencià de 2.168 milions i el Principat de Catalunya de 18.595 milions.

En el cas de les Illes, aquest dèficit representa un 16,9% del seu PIB, una xifra rècord, i 3.893 euros per habitant i any. En el cas del País Valencià, la magnitud del dèficit és menor (454 euros per habitant i el 2,3% del PIB), però la injustícia és que el País Valencià hagi estat aportador net de fons de solidaritat, mentre altres comunitats autònomes, amb una renda molt superior a la valenciana, han estat rebent fons de solidaritat. En el cas de Catalunya, el dèficit ha assolit el seu màxim històric i representa ja el 10,2% del PIB de Catalunya.

En la reforma del sistema de finançament, els Països Catalans tenen interessos comuns i fóra bo que actuessin coordinadament. Comparteixen una similitud més gran en estructura demogràfica i econòmica, i poden plantejar variables en la determinació de les necessitats de despesa que els afavoreixin. Malauradament, el model de finançament no va canviar amb el nou Estatut i segueix sent un model multilateral, general per totes les comunitats autònomes. Tenir aliats en aquesta taula de 15 pot ser important.

Publicat al diari Avui, el dissabte 28 de juny de 2008.

 La foto que il·lustra aquest post és la del moment on l’Heribert Barrera diposità el seu vot al casal d’ERC de Sarrià-Sant Gervasi el passat 7 de juny.  Una imatge que no tinc, però que també hagués pogut acompanyar aquest post,  seria la del moment del vot de qualsevol militant de base, anònim, dels que no tenen cap càrrec, ni participen activament, més enllà del seu suport al partit votant-lo en les diferents conteses electorals i contribuint  al seu finançament amb la quota trimestral.

Aquesta imatge és una mostra de la riquesa del sistema electoral intern a Esquerra. En els altres partits catalans, la direcció s’escull pel sistema de congressos per compromissaris. Això significa que per poder anar al congrés cal prèviament ser escollit per una assemblea local de militants. Evidentment, és també un sistema democràtic i perfectament legítim, es tracta d’una aplicació més de la democràcia representativa.

En la meva opinió, però, el sistema de democràcia directa, per sufragi universal de tota la militància, que té ERC, és millor per moltes raons.  En primer lloc, perquè apropa una mica més la decisió interna als desitjos dels electors. Sempre serà més representativa dels desitjos de l’electorat la decisió directa de 10.000 militants que la indirecta de 1.000 o 2.000 compromissaris. A més, en els altres partits, aquests compromissaris sovint són aquells militants que ja tenen càrrecs, o que es mouen millor amb els que tenen càrrecs, o que estan disposats a perdre temps teixint aliances i establint estratègies per poder ser escollits. I en canvi, queden fora de la decisió aquells militants que no tenen aquests contactes, o que no disposen de temps per anar a les reunions de les seves seccions locals, o que han estat molt actius en el passat, però ara per raons professionals o de salut o personals ja no ho són tant.  En segon lloc, perquè el debat d’idees generat amb una campanya electoral interna d’aquesta mena trascendeix la militància, per situar-se en el cor del debat polític de la societat.

La contrapartida negativa: el debilitament del partit que es pot produir si el que trascendeix a la societat són baralles caïnites, personalistes i no el debat d’idees i de projectes. Aquest és un problema que es planteja fins i tot en sistemes de primàries amb tanta tradició com el nord-americà. Així, en un moment del procés de primàries del partit demòcrata, hi havia preocupació perquè la cruesa del debat entre Obama i Clinton podia estar perjudicant les opcions del guanyador o guanyadora de cara al futur combat amb McCain. Aquest problema també es va plantejar en el cas de les primàries del partit socialista francès on hi ha qui argumenta que la tensió generada en el procés per escollir Ségolène Royal la va debilitar en les presidencials.

Jo sóc de la opinió que els aspectes positius superen els negatius, i que és responsabilitat dels diferents dirigents que es presenten a aquests processos mantenir el debat dins els paràmetres d’un debat d’idees i de projectes polítics, evitant els atacs personals i la guerra bruta, la qual pel fet de ser més pública que en els altres sistemes d’elecció, pot fer més mal al partit immers en el procés congressual o de primàries.

El preu del petroli ha superat la xifra rècord de 135 dòlars per barril. A Catalunya hem viscut alguns dels seus efectes amb la vaga dels transportistes. Les causes de l’increment dels preus del petroli són diverses. En primer lloc, l’augment de la demanda a causa del creixement de països com la Xina i l’Índia. En segon lloc, les dificultats creixents per trobar petroli i la reducció de l’oferta per la crisi nigeriana i la guerra de l’Iraq. Finalment, hi hauria també una explicació financera. Un increment de les transaccions especulatives per la devaluació del dòlar, que fa que una part de la inversió internacional utilitzi com a valor refugi les matèries primeres com el petroli.

Entre les conseqüències de la pujada de preus del petroli destaca la reducció en el creixement potencial de les economies desenvolupades. Aquest efecte seria més intens als Estats Units que a Europa perquè utilitzen un 50% més de petroli i de gas natural en la seva producció, i perquè la debilitat del dòlar fa que molts països petroliers prefereixin vendre el petroli en altres monedes com l’euro. Això provoca que encara es devaluï més el dòlar.

Marcel Coderch, vicepresident de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, advertia en un article recent que les característiques físiques del procés d’extracció del petroli fan que cada cop sigui més car trobar i extreure petroli perquè el més accessible i de millor qualitat ja ha estat extret. És possible, doncs, que s’arribi aviat al peak oil, la producció màxima diària, i que el repte de l’estalvi energètic esdevingui inajornable.

Article publicat al diari Avui, el dijous 19 de juny de 2008.

Avui, em disculpareu, però no hi ha res que reflecteixi millor algunes de les meves reflexions sobre el congrés d’ERC que l’article brillant i sensible que l’Hèctor López Bofill ha publicat avui al diari Avui. Us el reprodueixo íntegre, i espero poder fer en breu la meva valoració personal del congrés d’ERC de dissabte.

———————————————

No he parlat en aquestes darreres setmanes sobre el congrés d’ERC ni sobre les eleccions prèvies a president i a secretari general de la formació perquè, com a opinador, no hauria escrit amb imparcialitat sobre un procés en què m’havia implicat a fons tot recolzant la candidatura d’Esquerra Independentista, encapçalada per Jaume Renyer a la presidència i per Uriel Bertran a la secretaria general. Val a dir que tampoc ara volia comentar el desenllaç des d’una perspectiva estrictament política i no m’hauria decidit a escriure sobre el tema si no fos per l’actitud de determinats columnistes d’aquest diari i d’altres mitjans amb relació als resultats d’Uriel Bertran a la secretaria general, que em sembla simptomàtica d’una tendència col·lectiva profundament nociva i que, en alguna petita mesura, explica per què ens és tan difícil sortir del pou en el qual estem enfonsats com a comunitat nacional.

EL MÉS PREOCUPANT DE LA REACCIÓ d’una bona part de la classe periodística a la candidatura d’Uriel Bertran és el desproporcionat escarni que suscita el gest ambiciós d’aquell que trenca amb les servituds, arrisca al màxim i, malgrat l’esforç i el coratge, no obté els resultats esperats. En aquest país, si ja qui guanya ha de suportar una corrua d’enveges i de mala llet, el que ja destapa els instints més baixos és qui se la juga i després perd. Sobre ell se cenyeixen tota la carronya d’espècimens dominats per unes vides grises, mediocres i covardes. No hi ha res més abominable per al miserable que mai no ha tingut prou empenta per desviar-se del camí, que segrega la seva bilis corrugat en el cau de la seguretat i de l’anar fent, que les persones amb idees que lluiten per defensar-les posant tota la carn a la graella. No hi ha res que causi més delectança en les ànimes mesquines que veure fracassar a aquell que s’havia marcat grans objectius, a aquell que, en l’aventura cap al cim, havia actuat amb convicció, fins i tot amb espurnes de genialitat, que havia despertat esperança i il·lusió, i que estava en condicions de guanyar i de provocar una sacsejada. Si, a més, el desencís el pateix una persona jove, amb futur, capaç d’alterar les regles del joc (d’entrada capaç d’haver posat en qüestió la paciència en l’ordre de la successió per assumir el poder) la satisfacció de les tendències conservadores i resclosides que constrenyen la nostra societat és encara més gran i més repugnant.

INSISTEIXO, CITO L’EXEMPLE DELS COMENTARIS que s’han rabejat aquesta setmana en Uriel Bertran, a part de perquè és un cas que he viscut de prop, perquè em sembla peremptori denunciar aquesta mena de reaccions en la situació que ens trobem: la d’un col·lectiu tenallat per la por a prendre la iniciativa, una societat en què no es vol assumir cap mena de cost, en unes circumstàncies en què continuar igual, sense sortir dels marges, ens porta de dret cap al declivi. És la manca de valentia i la defensa acèrrima de l’ordre la que precisament ens impedeixen tirar endavant, i no és casualitat que els cops de fuet que reben els gestos agosarats com els de Bertran procedeixin dels elements que amb més interès procuren que no tremoli res.

EN UN ALTRE SENTIT, COM QUE NO ES PODIA suportar que algú hagués traçat una opció i hagués decidit portar-la fins a les últimes conseqüències, Uriel Bertran i Esquerra Independentista van haver de suportar una campanya bestial de falsedats atiades per diversos prohoms mediàtics acusant-los de ser “el submarí” de l’oficialisme dins ERC, el suposat ariet que Puigcercós i la direcció havien preparat per desactivar la influència creixent de Joan Carretero.

PERÒ, VIST EN PERSPECTIVA, LA JUGADA ha estat una altra: en la lluita pel lideratge futur d’ERC, Carretero va veure des del primer moment que no podia anar del bracet amb algú de la consistència ideològica i del pes polític que estava assumint Uriel Bertran; per això, cal que se sàpiga, Carretero va desestimar l’oferta de Jaume Renyer (gest que honora aquest darrer) de retirar la seva candidatura a la presidència d’ERC per tal de configurar una única candidatura de canvi formada pel tàndem Carretero a la presidència i Bertran a la secretaria general. És curiós constatar com per a Carretero de vegades semblava més important desplaçar Bertran que aconseguir la majoria suficient en el present per canviar el rumb d’ERC. Amb tots els respectes per l’opció de Reagrupament i del seu líder, no m’agradaria que es repetissin els vicis del passat pels quals les ànsies d’acaparar protagonisme han acabat ensorrant el projecte comú.

VAL A DIR, PER ACABAR, QUE ÉS DEL TOT IL·LÚS pensar que un caràcter polític jove, amb tota l’energia i amb tot l’entusiasme com el d’Uriel Bertran, es troba, com deia Desclot, “tocat, mocat i potser enfonsat”. De moment, Bertran és la primera personalitat política nascuda i formada en democràcia i, per tant, completament alliberada de totes les castracions del franquisme. En un context d’ascens social del sobiranisme que encara no té la seva plena traducció institucional, la capacitat de Bertran (i d’altres com ell que també ens calen) d’impulsar un projecte, d’aglutinar adhesions i de dur aquest projecte fins al final, encara tindrà, afortunadament, una llarga vida.

Aquest dimecres 11 de juny, en Jaume Renyer i jo mateixa, vam entregar la següent proposta de negociació del finançament a la comissió negociadora de la candidatura guanyadora del congrés d’ERC formada per Jaume Oliveras i Ignasi Llorente. Ara per ara, la ponència oficial del congrés no recull aquesta proposta i per tant EI mantindrà l’esmena 89 (esmena 7 de les 11 d’EI) pel seu debat al plenari del congrés.

Us transcric el text íntegre de la proposta:

Esquerra Independentista demana que ERC sigui coherent amb el seu programa electoral i defensi la proposta de finançament pròpia que el partit, representat pel seu president Josep Lluís Carod-Rovira, va presentar en roda de premsa en la campanya de les Eleccions al Parlament de Catalunya, el 2006, i va incloure en el programa electoral de les eleccions espanyoles el 2008.

ERC defensarà que aquesta proposta sigui la proposta de finançament del govern de la Generalitat en les negociacions amb el govern de l’Estat espanyol. Aquesta proposta aplica els principis inspiradors del nou finançament recollits a l’Estatut de Catalunya i és respectuosa amb la legislació estatal.

Passos a seguir:

1. La direcció d’ERC (President i Secretari General) presentaran formalment al President de la Generalitat la proposta de finançament d’ERC.
2. La direcció d’ERC explicarà en roda de premsa les línies mestres de la proposta i en particular la millora del finançament que aquesta proposta implicaria: Una reducció del dèficit fiscal de Catalunya d’1/3, equivalent a 7.400 milions d’euros.
3. ERC defensarà que aquesta sigui la proposta del govern de la Generalitat en la negociació i exigirà conèixer la proposta detallada de finançament que està defensant el Conseller d’Economia i Finances en les negociacions que fa mesos que s’han iniciat i que a hores d’ara ERC desconeix.

4. El President i/o Secretari General d’ERC es reuniran cada setmana amb el President de la Generalitat per conèixer l’estat de la negociació.

5. ERC establirà i comunicarà al President de la Generalitat una línia vermella clara en la negociació del finançament amb el govern espanyol. La línia vermella que proposem és la reducció del dèficit fiscal en 1/5, és a dir 4.511 milions d’euros

6. Aquesta línia vermella marcarà el topall per sota del qual ERC no acceptarà l’acord de govern a govern que s’haurà d’aprovar en el si de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals i prèviament en el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.

7. El vot d’ERC serà el mateix en l’acord bilateral de govern a govern i en la votació de la LOFCA que generalitzarà el model a totes les comunitats autònomes en el Congrés de Diputats. Si no s’assoleix el topall mínim fixat, el vot d’ERC serà negatiu.

Barcelona, 11 de juny de 2008

Les eleccions a la presidència i a la secretaria general d’ERC ja han acabat. El primer que correspon és felicitar als guanyadors Joan Puigcercós i Joan Ridao, nou president i secretari general d’ERC respectivament.

Com sabeu la candidatura de la qual jo formava part, Esquerra Independentista, no ha fet un bon resultat, particularment en relació a les expectatives que s’havien generat. Passada la decepció inicial i amb el cap més fred, he estat analitzant els resultats. El primer que vull fer és molt sincerament donar les gràcies al Jaume Renyer i a l’Uriel Bertran, per l’esforç ingent, amb pocs mitjans, i amb un sacrifici personal enorme que han estat fent aquests darrers mesos. En segon lloc vull agrair el vot a les 569 persones que ens han fet confiança a la presidència i a les 1294 que ens han recolzat a la secretaria general.

El 5 de juny va fer un any que l’Uriel va començar aquest projecte amb el manifest inicial d’Esquerra Independentista que va forçar la seva expulsió de la direcció del partit. Procedent de les JERC, feia tres anys que havia entrat a l’executiva del partit com a secretari d’imatge i comunicació. En aquella executiva, molt dividida entre els sectors de Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod, ell estava arrenglerat amb el primer. Com ell, molts dels quadres que han nodrit Esquerra Independentista i també el Reagrupament. Així, en algunes reunions d’aquest sector havia coïncidit amb Joan Carretero. Faig aquest esment per reflexionar sobre la velocitat amb la qual les coses canvien en política, i perquè crec que l’Uriel Bertran i de retruc la candidatura d’EI, ha tingut dos handicaps importants en aquestes eleccions.

El primer la campanya d’intoxicació permanent, estimulada des de Reagrupament, respecte a la seva conxorxa amb Joan Puigcercós, amb suposats pactes de votacions creuades Puigcercós-Uriel i que alguns periodistes i alguns mitjans (principalment els del grup Godó), van divulgar la darrera setmana de campanya. Crec molt sincerament que Reagrupament s’ha equivocat. Ha utilitzat una tàctica bruta que a curt termini ha fet forat però que li dificultarà la construcció d’una alternativa guanyadora de futur. Al Joan Carretero no el conec personalment, però a la Rut Carandell si, i em sap greu que hagi estimulat tot això. El segon, és la seva joventut. Aquest és un fet objectiu, que té fàcil solució.

La realitat és que l’únic vot creuat que hi ha hagut en aquestes eleccions és un vot creuat pel canvi Carretero-Uriel. Hi ha un diferencial de vot entre Carretero i Carandell de 543 vots i entre Renyer i Bertran de 725 vots. Aquest flux ha procedit sobretot de les files de simpatitzants d’Esquerra Independentista cap a Carretero a la presidència. Els altres tikets han tingut un comportament molt homogeni arreu i de fet entre Puigcercós i Ridao només hi ha 20 vots de diferència a favor del segon. El Jaume Renyer, poc conegut entre els militants del partit, excepte a Tarragona, malgrat que era el candidat ideològicament més sòlid, ha patit molt intensament el vot útil a la Presidència. Hi ha situacions curioses com el fet que en llocs on guanya Uriel Bertran a la secretaria general (Vallès Oriental, Sants i Barcelonès Nord) i on Esquerra Independentista té una base militant molt activa, qui guanya a la Presidència és Carretero.

Això em porta a una altra reflexió i és que allà on el discurs polític de renovació de l’estratègia d’ERC ha quallat més, la remor del canvi ha afavorit les dues opcions renovadores i en particular la del candidat més mediàtic, Carretero. De fet, els membres de la candidatura d’Esquerra Independentista podem sentir-nos orgullosos del nostre lideratge en la creació de discurs i en la formulació de propostes que una a una, han anat recollint altres candidatures (primer el 2014 per Carod, després el tema del concert per pactar al 2010 per Puigcercós i finalment la formulació de línies vermelles clares en finançament i resposta al Constitucional com a condició per continuar al govern, per part de Carretero). El que ha quedat clar també és que només amb discurs polític no es guanya un congrés. Cal una estructura organitzativa potent, i una xarxa de complicitats que necessitava més temps, i que Esquerra Independentista ha hagut de construir en molt pocs mesos.

Però els resultats obtinguts també representen un aval al nostre projecte que a la secretaria general ha estat el guanyador en 4 comarcals (Barcelonès Nord, Vallès Oriental, Sants-Montjuïc i Crevillent) i segon en 12 (Garrotxa, Tarragonès, Anoia, Bages, Urgell, Eixample, Les Corts, Palma, Benicarló, Sueca, Alt Penedès i Baix Penedès). En quan a Federacions regionals hem estat segons a la Regió Metropolitana de Barcelona, al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central, al País Valencià i a les Illes.

Podeu estar segurs que des d’Esquerra Independentista seguirem defensant el nostre projecte de canvi conciliador i positiu per Esquerra Republicana de Catalunya. El nostre és un projecte de llarg recorregut.

Avui, darrer dia de campanya, tot fent les darreres trucades i esperant per anar a Mataró a fer la darrera presentació de la candidatura, us enllaço amb dos blocaires que donen suport a Esquerra Independentista amb tres posts molt bons.

El primer és en Tristany de Pinós i els dos posts són:

“D’ERC i de mirindes….o de com Puigcercós va ser derrotat per la Fanta de taronja.”

“ERC, paisatge després de la batalla”

Els trobareu a:

http://tristanydepinos.blogspot.com/

I el segon és n’Enric Vila amb el post

“Cavaller Bertran”

http://www.enricvila.net/blog.asp?sub=&vis=61&cer=

Dissabte, en l’acte central de la candidatura de Jaume Renyer i Uriel Bertran al congrés d’ERC, el passat, el present i, sobretot, el futur del partit s’entrellaçaven. Heribert Barrera, el dirigent d’ERC que no va acceptar el pacte de renúncies de la Transició, donava suport a la candidatura de canvi que vol convertir el dret d’autodeterminació en l’eix central de l’estratègia d’ERC. Una estratègia que s’ha de debatre en aquest congrés, i que n’és la clau, i no el debat de lideratges en termes personalistes.

ERC va culminar amb un èxit molt important el cicle electoral que acaba l’any 2004. Per una banda, recull el creixement del vot independentista; per l’altra, també és vista com un partit nou, fresc, net de les pràctiques institucionals partidistes dels dos grans partits que s’havien repartit el poder a Catalunya. En aquell moment, ERC opta per fer un govern de coalició amb el PSC i IC, per alternança democràtica i per aconseguir implicar el PSC en el nou Estatut.

Però el procés estatutari va acabar sense aconseguir cap dels objectius marcats: reconeixement nacional, finançament homologable al concert i noves competències de relleu (com l’aeroport). Aquest fracàs va desorientar la direcció d’ERC. Els dubtes en la posició davant el referèndum, l’expulsió del govern i la por del pacte Mas-Zapatero són mostres d’aquesta desorientació. Per evitar l’exclusió d’ERC de les institucions (la sociovergència pactada a la Moncloa), es tanca amb molta precipitació un nou pacte amb el PSC i ICV l’any 2006.

El problema és que, per voler sortir d’una trampa, ERC es troba en un atzucac, en un govern sense ambició nacional que ja no pot explicar als seus votants i que l’aboca a la incoherència política. A hores d’ara, ningú sap quines són les línies vermelles d’ERC en aquest govern. En episodis com la tercera hora de castellà (que ara mateix s’està exigint a les escoles), el transvasament de l’Ebre, el finançament i les infraestructures, allò que ERC fa no és el que havia dit.

Tot això explica un descens en vots que és urgent redreçar. Per fer-ho, la candidatura d’Esquerra Independentista és la que millor garanteix un canvi en l’estratègia. És imprescindible dotar d’ambició política el pacte de govern. Cal posar calendari als traspassos previstos (rodalies, aeroport, immigració, treball). Pel que fa al finançament, cal pactar amb el PSC i els altres partits un objectiu ambiciós de millora del finançament: el nostre compromís electoral de reducció en un terç del dèficit fiscal de Catalunya, més de 7.000 milions d’euros. Hem de marcar les línies vermelles en la negociació del finançament amb el govern espanyol. Si el resultat de la negociació és insuficient, la militància haurà de decidir si val la pena que ERC continuï en un govern de la Generalitat que no permet cap avenç social i nacional.

Això és el curt termini, però el que cal redreçar també és l’estratègia per als propers anys, convertint el fracàs autonomista en una oportunitat. La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional i els propers pactes de govern han de tenir com a eix el dret de decidir. El 2010 pactant només amb qui defensi davant d’Espanya el concert econòmic i que estigui disposat a consultar la ciutadania si Espanya no cedeix. És a dir, només si ERC és coherent en els seus pactes, i aquests es fan en funció del dret de decidir, i només si la ciutadania visualitza que objectius polítics compartits per una gran majoria són bandejats per Espanya, es podrà plantejar un escenari de referèndum en la legislatura 2014-2018.

Però per dur a terme aquest projecte cal també un altre tipus de partit per tornar a ser el partit fresc, no sectari, de les mans netes i els valors republicans. En definitiva, ERC ha de passar de la retòrica independentista a la pràctica, i el poble de Catalunya ha de tornar a percebre que allò que Esquerra diu és allò que fa. Per això dono suport a Jaume Renyer i Uriel Bertan, perquè torni la il·lusió, la coherència i el compromís a partir del 7 de juny.

Article publicat al diari Avui, el dimecres 4 de juny de 2008.

Aquesta setmana s’han visualitzat les posicions dels partits catalans en la negociació del finançament. Per una banda, s’ha vist la poca alçada de l’ambició del PSC amb la resposta del Martí Carnicer, Secretari General d’Economia, a la proposta presentada per CiU. Aquesta proposta estava presentada de manera poc rigorosa, però ni està fora de l’Estatut ni, en cap cas, és insolidària.

El fons de suficiència no es fixa directament, com proposava CiU, sinó que sorgeix com a diferència entre les necessitats de despesa que fixa la LOFCA i la participació de les comunitats en els tributs. La clau és la fixació de les necessitats de despesa i l’Estatut no impedeix que es fixi una fórmula de càlcul d’aquestes necessitats ambiciosa, que asseguri una millora del finançament de 5.230 milions o de més de 7.000 milions, com proposava ERC en el seu programa electoral. L’Estatut no garanteix res (se segueix a la LOFCA) però cal negociar amb ambició.

La resposta de Carnicer afirmant que el fons de suficiència és la solidaritat és incorrecta i extremadament perillosa. Aquest fons pot ser zero, positiu o negatiu i Catalunya seguirà sent solidària. La solidaritat amb la resta de l’Estat la mesura el dèficit fiscal, la diferència entre els impostos que paguem i els serveis públics que rebem i que el 2005 va ser de 18.595 milions d’euros, mentre que el fons de suficiència només és una variable de tancament del model. Aquesta resposta ens indica que el PSC pot estar escenificant una postura negociadora dura amb el PSOE però que no té cap intenció de portar fins al final.

Article publicat al diari Avui el 31 de maig de 2008.

La situació del país La situació del partit

El passat dimarts 27 de maig l’ACP va organitzar un sopar-debat entre les candidatures al congrés d’ERC. Ens van filmar en video les primeres intervencions: havíem de parlar 5mn sobre la situació del país, i 5 mn sobre el partit. Us adjunto els dos videos.