Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Articles de Política Publicats a Diaris’ Category

http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2016/07/06/referendum-unilateral-acabem-amb-el-proces-i-fem-la-independencia/

Read Full Post »

Descartat ja cap canvi en la proposta de presidència, ens aboquem a unes noves eleccions. Potser serà el moment de repensar el full de ruta cap a la independència. L’actual partia de la premissa que es podien transformar unes eleccions en referèndum i hem vist que això era un error. A les eleccions també es voten persones, càrrecs i propostes polítiques per governar el dia a dia. Tant la CUP com Junts pel Sí han mostrat que el qui i el com importaven més enllà del què. En el camí que ens ha portat a aquest atzucac, el full de ruta per la independència ha passat desapercebut i, de fet, unes declaracions del president Mas van passar totalment inadvertides per la premsa. En entrevista a Catalunya Ràdio, Mas va dir textualment: “No hem arribat al 50% dels vots i això ens permet fer molta feina però no prendre l’última decisió, que només es podrà prendre quan hi hagi més del 50% de ciutadans que ho vulguin. En algun moment s’haurà de passar un altre cop per les urnes per comprovar si hi ha més del 50% de la gent a favor de l’estat i fins i tot de l’estat independent.” Aquesta declaració em va generar una intranquil·litat que vaig mirar d’aclarir en conversa amb el president. No perquè no pensi que no haver arribat al 50% no sigui un problema, sinó perquè és un problema que Junts pel Sí va obviar en campanya afirmant reiteradament que per aplicar el full de ruta, que inclou una declaració d’independència al final dels 18 mesos, era suficient la majoria d’escons. En la conversa, acceptant que això era un problema, vaig proposar fer un referèndum de ratificació de la independència al final dels 18 mesos. La resposta va ser que no ens el deixarien fer i que per això el que hem de fer són unes altres eleccions.

De fet, des que Mas es va afegir, el setembre del 2012, a un procés independentista que ja estava en marxa, la seva solució sempre han estat les eleccions: anticipar les eleccions aleshores perquè calia plebiscitar el seu gir, substituir la consulta promesa per un procés participatiu com a primera volta d’unes altres eleccions plebiscitàries, convocar unes altres eleccions ara en no aconseguir majoria i no voler cedir la presidència, i davant la manca del 50% en les del 27-S, la solució que proposava, si hagués pogut fer govern, també eren unes noves eleccions.

Crec que el risc en què estem és el d’entrar en un bucle per la por d’afrontar la realitat: l’objectiu de la independència és difícil i s’haurà de fer trencant la legalitat espanyola. Certament, els fulls de ruta fins ara estan plens de declaracions d’independència, lleis de transitorietat jurídica i de procés constituent, seguides d’eleccions constituents, constitució catalana i referèndum constitucional, però en l’apartat de com materialitzem el trencament, com fem efectiva la declaració d’independència, el full resta en blanc. Els que defensem que, ateses les circumstàncies, el millor instrument és el referèndum unilateral d’independència, rebem dos tipus d’objeccions. La primera, que no ens el deixaran fer o que no tindrà garanties perquè no hi participarà el no; la segona, que neguem la victòria independentista del 27-S, quan ja es va fer el referèndum.

La meva resposta a la primera és una contrapregunta: si no ens deixaran fer un referèndum, com ens deixaran aplicar una declaració d’independència, recaptar els impostos i substituir la justícia espanyola? No és infinitament més fàcil desobeir el TC per utilitzar el cens electoral (cosa que no es va fer el 9-N) i muntar uns col·legis electorals, que obligar les empreses a pagar a l’ATC amb Espanya reclamant també els impostos? Si els partits del no no hi participen, com se’ls farà participar en el debat constitucional i en el referèndum constitucional? A la segona objecció, la meva resposta és la següent: el sí va guanyar clarament el no el 27-S, però les eleccions no eren un referèndum binari i un 11% dels votants no es van definir sobre la independència, cosa que va impossibilitar arribar al 50%. Exactament el mateix que hauria passat en la consulta del 9-N amb tres respostes si el no hi hagués participat. Per això s’exigeix que els referèndums tinguin una pregunta clara i inequívoca.

En les darreres dècades, la majoria dels nous estats que s’han creat ho han estat per vies pacífiques i democràtiques, i aplicant el dret d’autodeterminació mitjançant referèndums. Així, s’ha anat avançant en l’aplicabilitat del dret d’autodeterminació, i el Tribunal Internacional de Justícia ha establert que un poble ha de ser autoritzat a expressar la seva voluntat lliure i genuïna en relació amb el seu futur. En les exrepúbliques soviètiques i iugoslaves es van fer referèndums arreu, la majoria amb l’oposició de l’Estat mare, justament perquè calia invocar aquest dret, en alguns casos, com a Bòsnia, amb boicot del no i a petició expressa de la Unió Europea. El referèndum tornarà, i valdria més que no ens el deixéssim arrabassar per aquells que només l’utilitzen d’esquer. Que demostrin que el volen de debò, fent campanya pel no quan el fem, unilateralment.

Article publicat a El Punt Avui, el 8 de gener de 2015.

Post scriptum: el 9 de gener, en un gir que semblava haver quedar descartat pel President Mas durant la setmana, es va arribar a un acord: Mas renunciava a la presidència, a canvi de proposar el successor: Carles Puigdemont, alcalde de Girona, de CDC, i a canvi de la dimissió de dos diputats de la CUP i un suport més estable d’aquest grup parlamentari durant la legislatura. La qüestió de fons que es debat en aquest article: com aplicar el full de ruta a la independència, com materialitzar el trencament amb la legalitat espanyola, no perd, però, vigència.

Read Full Post »

La tardor del 2012 després d’una manifestació massiva per la independència, i d’un cicle de tres anys de mobilitzacions sorgides de la base, com les consultes populars, el suport a la independència assoleix el seu màxim (un 57% de sí, un 20,5% de no i un 14,3% d’abstencions a l’enquesta del CEO; i un 49,2% de sí, un 29,2% de no i un 13,3% d’abstencions a l’enquesta de l’ICPS). A més, el suport a l’autodeterminació és massiu i arriba a assolir el 80%. En un escenari com aquest, fer un referèndum clar i guanyar-lo era la millor estratègia per assolir la independència. Potser no hauria estat reconegut, o potser hauria estat impedit físicament, però com hem vist fa uns dies, és més fàcil menysprear un govern que la majoria d’un poble que s’expressa de manera directa.

Mas avança les eleccions i es compromet a fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya. No assoleix majoria absoluta i necessita ERC per governar. S’acorda un pacte el centre del qual gira entorn de la consulta, però amb moltes limitacions: legalitat i absència de claredat en la pregunta, en són les principals. Algunes coalicions que donaven suport a la consulta no havien fet els deures previs a poder-se plantejar un procés d’independència en un escenari de trencament, i encara no tenien clar ni l’objectiu, ni el mètode (CiU, IC-EUiA). Per tant vam perdre temps (dos anys) i energies discutint la pregunta i la factibilitat mateixa de la consulta. Finalment es va fer un procés participatiu, el 9-N, sense cens quantificable i sense vinculació política. Que el 80% hi votés per la independència no vinculava políticament a declarar-la.

Passat el 9-N, en el costat positiu de la balança, hi ha la clarificació política d’alguns actors fonamentals, com CDC; en el negatiu, el malbaratament de temps i el desgast polític de la discussió altre cop sobre el mètode, aquest cop les llistes en unes eleccions que es volen plebiscitàries. El problema principal és que és molt difícil convertir les eleccions en un referèndum net i clar sobre una sola cosa. Sobretot perquè hi ha una part no menyspreable de l’electorat que votaria sí en un referèndum però que no té la independència com a prioritat. Per no perdre’ls, he defensat les tres llistes cadascuna amb la seva ideologia i els seus millors actius, com a millor instrument per arribar als marges de l’electorat independentista. Aquest fou també l’acord del gener entre els partits i les entitats sobiranistes.

Però Mas reobre el debat el 20 de juny proposant a les entitats liderar una llista amb el president, i ja hi tornem a ser, debats i discussions interminables. Segueixo pensant que el millor instrument són les tres llistes independentistes unides per uns compromisos clars i cadascuna amb el seu líder natural. Ara bé, la proposta d’Òmnium, amb el suport de Junqueras i matisada per Arrufat, té alguna virtut. Una llista cívica, sense líders polítics, i centrada en la independència, no assegura recuperar aquells votants que no prioritzen la independència, però redueix el risc de perdre els votants que mai votarien un líder o un partit polític determinat per qüestions ideològiques. També es clarifica el full de ruta, que era absolutament confús, i es recupera l’ordre correcte dels factors: primer la independència i després la constitució, i entre una cosa i l’altra, eleccions. Si aquestes condicions (absència de líders polítics a la candidatura i ordre dels factors correcte) es mantenen i s’afina el full de ruta a seguir per declarar la independència al Parlament i fer-la efectiva des del govern, en un màxim d’un any, amb un referèndum de ratificació si així ho exigeix la comunitat internacional, podria ser una solució a l’atzucac.

Article publicat a El Punt Avui el 10 de juliol de 2015.

Read Full Post »

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/tot-just-dema-4321496

Read Full Post »

Ha començat un cicle electoral molt important per a l’independentisme. Les primeres eleccions en el calendari són les del secretariat de l’ANC, que renova els seus principals càrrecs. Per estatuts els seus principals dirigents han de plegar, i els nous dirigents sortiran d’entre els 75 noms que hagin sortit escollits pel secretariat nacional en les eleccions d’ahir dissabte. Fins ara, la majoria dels dirigents, inclosa la presidenta, havien estat triats entre els fundadors de l’entitat i els activistes de les nombroses assemblees locals. De fet, la forta implantació territorial de l’Assemblea ha estat una peça clau en les mobilitzacions dels darrers anys. Enguany, però, hem assistit a una mena de candidatura oficiosa a la presidència, que no sorgeix dels rengles dels socis actius de l’ANC. Amb tots els respectes per Jordi Sànchez i la seva feina en entitats d’estudis com la Fundació Jaume Bofill i la Sindicatura de Greuges, o pel seu passat com a dirigent en l’etapa final de la Crida, no sembla que reproduir els esquemes de fitxatges per dalt dels partits polítics sigui el més recomanable en un procés que si té una virtut és que en gran part ha vingut de baix a dalt i ha aportat frescor i dinamisme a l’independentisme.

A continuació, tindrem les eleccions municipals del 24 de maig. No utilitzaré la paraula plebiscitàries perquè trobo que abusar-ne tant és perillós. Però és evident que tenir alcaldes i regidors independentistes és fonamental per poder assolir la independència. Si en les eleccions al Parlament s’assoleix la majoria democràtica, fer efectiva la independència requerirà controlar el territori i tenir la capacitat per recaptar els impostos. Ajuntaments, diputacions seran una eina clau. La implantació territorial dels partits sobiranistes i la quantitat de llistes que presenten garanteixen ja un èxit relatiu en aquesta comesa. Val a dir que com ja va passar amb les consultes populars, la mobilització social dels darrers anys també ha generat nous lideratges locals que en part s’estan traslladant a les candidatures municipals a molts pobles i ciutats petites. A la ciutat de Barcelona, en canvi, hi ha més riscos, l’alcalde Trias acusa el desgast de les seves sigles, i les candidatures d’ERC i de la CUP semblen haver estat fetes més en clau interna que no pensant a maximitzar els vots. També és llàstima que cap d’aquestes tres candidatures no hagi integrat Solidaritat i Reagrupament, que presenten una altra llista. Però precisament per la importància capital de Barcelona en aquest moment polític, caldrà obviar mancances i treballar perquè les candidatures sobiranistes obtinguin el millor resultat possible i puguin governar la capital del país.

Passades les municipals, vindran els pactes locals que en un escenari de fragmentació com l’actual seran inevitables. Fóra bo que es tingués en compte l’objectiu de garantir alcaldies independentistes, però alhora caldrà respectar les especificitats locals. Ni tots els alcaldes que es presenten amb sigles sobiranistes són independentistes ni cal obviar que hi pot haver projectes de ciutat incompatibles entre si. Regla general sí, però seria un error utilitzar les excepcions per entrar de nou en una guerra de desgast entre els partits com la que hi va haver arran de la proposta de llista única. I sobretot, no ressuscitem el debat de la llista única, que pel que indiquen les enquestes ha desgastat tant CiU com ERC i només ha beneficiat la CUP. Que cada partit miri de ser el millor en el seu terreny i entre tots facin arribar un argumentari positiu per a la independència arreu.

Article publicat a El Punt-Avui, el 10 de maig de 2015.

Read Full Post »

Aquestes setmanes l’independentisme sembla haver-se instal·lat en una fase depressiva. Les discussions esgotadores i estèrils sobre la llista unitària o les llistes paraigua, la irrupció en el tauler català de Podemos, la primera enquesta on el no supera el sí, no conviden, certament, a l’optimisme. Hem d’evitar passar del cofoisme al derrotisme. Ara bé, quan es compleixen dos anys de la investidura del president Mas, en virtut del pacte signat entre CiU i ERC, és bon moment per fer crítica constructiva d’aquest període.

El nucli del pacte era la consulta sobre el futur polític de Catalunya. El pacte preveia intentar primer un procés de negociació amb l’Estat per celebrar la consulta de manera acordada, i convocar finalment la consulta el 2014, amb un ambigu “d’acord amb el marc legal que l’empari”. Rellegint ara aquest pacte hom se n’adona dels equilibris que hi havia, i que expliquen que un any sencer fos destinat a discutir la inclusió de la paraula independència (que no figurava al pacte) en la pregunta de la consulta. Un cop fixada data i pregunta, el segon any el passàrem discutint si el 9N era possible contra la legalitat espanyola, o calia substituir-lo per plebiscitàries.

Atesos aquests precedents, que finalment dos milions tres cents quaranta quatre mil ciutadans votessin el 9-N sobre la independència de Catalunya, i un milió nou-cents mil ho fessin a favor, ha estat considerat un èxit. Ho és? La suspensió per part del Tribunal Constitucional del procés participatiu, sense cens i amb voluntaris, que substituïa a la consulta pactada, donà al nou 9-N un valor simbòlic important. Més de dos milions de persones anaren a votar sabent que estaven desobeint una suspensió cautelar. El més negatiu del 9-N és, però, la desconfiança i la divisió que l’aturada sense consens previ de la consulta inicial per part del govern generà entre els partits sobiranistes. En particular ERC se sentí traïda en els acords bilaterals que tenia amb CiU. Tot i així, finalment tots els partits van col·laborar amb el nou format per evitar un fracàs de participació. La societat civil ha acompanyat aquest objectiu amb dues mobilitzacions massives, la Via Catalana del 2013 i la V del 2014. La campanya Ara és l’Hora de l’ANC i Òmnium pensada inicialment com a campanya pel sí-sí va acabar treballant per garantir la participació fent tasques substitutives del que hagués hagut de fer el govern.

En definitiva, no s’ha retrocedit, però tampoc es disposa de cap mandat per declarar la independència. Pel que fa al suport a la independència, l’enquesta del CEO ha canviat la formulació de la pregunta, i no permet ja fer una anàlisi comparativa. En canvi, disposem de les enquestes de l’ICPS que fan la mateixa pregunta sobre un referèndum d’independència des del 2011. El Sí guanya des del 2011 i el gran salt es produeix el 2012 quan el suport al sí és del 49,2% per un 29,2% de no i un 13,3% d’abstencions. El 2013 i el 2014 els resultats són pràcticament els mateixos del 2012. El sí està mobilitzat i compacte i no augmenta però tampoc retrocedeix. La clau està en l’abstenció. I aquí intervé el nou actor polític, Podemos, que atraurà una part important de la ciutadania que no s’oposa a la independència, però que li és indiferent i té altres prioritats.

En aquest context, crec que no val a badar, que l’independentisme no pot perdre la capacitat d’anticipació i de sorpresa amb que irrompé en l’agenda política i que cal anticipar-se al cicle electoral espanyol amb unes eleccions aquest any. En la meva opinió, millor abordar-les des de la pluralitat ideològica (llistes diverses) i la unitat d’acció en el full de ruta per la independència (punts comuns i govern de concentració per aplicar-los).

Article publicat a El Punt-Avui el 30 de desembre de 2014

Read Full Post »

2.300.000 persones que van exercir el seu dret a decidir, malgrat que havia quedat reduït només al dret a la lliure expressió, són moltes persones. 40.000 voluntaris als col·legis electorals, més uns quants milers més que han treballat en la campanya, són molts voluntaris. 1.800.000 persones que volen la independència de Catalunya són els vots de CiU, ERC, CUP i SI a les darreres eleccions però CiU no es va presentar aleshores amb la independència al programa. El 9-N no ens ha permès avançar com molts volíem però tampoc no ens ha fet retrocedir.

Fa cinc anys, des d’Arenys de Munt, que el moviment independentista avança. A les consultes del 2009-2011, només a 554 municipis, hi va participar el 18% del cens ampliat a menors de 16 anys i estrangers, i el 21% del cens electoral normal. El 9-N hi ha participat el 36% del cens ampliat, i el 43% del cens electoral normal, exactament el doble. Certament ara hi havia més recursos (9 milions d’euros), un govern al darrere i més informació als mitjans.

Ara bé, la capacitat de mobilització de la societat civil no serà eterna, i ara arriba l’hora de la política. Dels símbols i les emocions caldrà passar als fets, assumint que amb Espanya no hi haurà mai acord abans de la independència. Ara s’ha superat la legalitat a mitges, però caldrà fer-ho enterament, obeint una nova legalitat.

Els partits hauran de clarificar definitivament les seves posicions, i si es fa un referèndum de debò millor que sigui amb una pregunta clara d’independència sí o no. L’independentisme és majoria però aquesta no és molt folgada, i ha d’ampliar fronteres: la millor manera és que cada partit sigui fort en el seu terreny.

Article publicat a El Punt-Avui, 11 de novembre de 2014.

Read Full Post »

maniBru

El 30 de març els catalans ens manifestarem plegats amb flamencs, escocesos i altres ciutadans europeus per visualitzar la nostra determinació a favor del Dret Universal d’Autodeterminació i en contra de qualsevol oposició i amenaça al seu exercici.

L’eslògan de la manifestació és una contundent declaració de principis: “It’s about democracy!”. Amb un mosaic humà, els participants a la manifestació del Jubelpark dibuixarem la paraula “Selfdetermination”, i clourem la marxa amb parlaments i amb les actuacions de grups com La Carrau, Titot i David Rossell.

La iniciativa neix de l’experiència de la comissió internacional de la coordinadora nacional de la consulta sobre la independència, que liderava Anna Arqué, i que va portar centenars d’observadors internacionals entre el 2009 i el 2011. Fruit d’aquells contactes va néixer la International Comission of European Citizens, ICEC, que organitza aquesta manifestació amb el suport a Catalunya de nombroses entitats com Ara o Mai, el Ciemen, la Intersindical-CSC, i Sobirania i Progrés per esmentar-ne només algunes. En les darreres setmanes també s’hi ha afegit el suport dels partits CDC, ERC, IC-EUiA, CUP, SI i NeC.Contra els que ens diuen que hem d’anar a la nostra, i no unir-nos a altres pobles en les nostre reivindicacions, nosaltres responem que els que s’oposen a l’exercici dels nostres drets sí que s’uneixen i pacten, i que nosaltres no podem menysprear el suport de cap demòcrata. Que la fraternitat dels ciutadans i dels pobles europeus ens és més necessària que mai, perquè som el poble de la Unió Europea que s’enfronta a un dels Estats amb menys tradició democràtica.

Contra els que ens diuen que no hem de molestar a les institucions europees, nosaltres responem que malauradament la Unió Europea funciona com un Club d’Estats, units sobretot pels interessos, i poc pels seus valors fundacionals, els de l’Europa dels pobles i dels ciutadans; i que necessita que li recordem que ha de ser garant dels drets individuals i col·lectius de tots els seus ciutadans i que no pot permetre que en territori europeu aquests drets siguin vulnerats. Com recordava no fa gaire Jordi Pujol, la Unió Europea ha canviat moltes vegades els seus posicionaments, forçada per les circumstàncies.

Així ho va fer quan s’oposava a la reunificació alemanya, i finalment va haver d’acceptar el dret d’autodeterminació del poble alemany. Els catalans hem de persistir, insistir, i fer-nos molestos, fins a esdevenir un problema europeu. Només la força dels fets i la nostra determinació farà canviar de parer a Europa. I el 30 de març a Brussel·les tenim l’oportunitat de mostrar-los la nostra determinació a votar sobre la nostra independència el 9 de novembre.

Article publicat a Tribuna.cat el 20 de març de 2014.

Read Full Post »

cartellBRU

La visita de la Viviane Reding ens ha recordat la cara més burocràtica del club d’estats dominat pels interessos que és sovint la Unió Europea. Val a dir que les seves declaracions tampoc no han acontentat el govern espanyol, que hauria volgut una desqualificació més gran, en lloc d’una apel·lació al diàleg sense línies vermelles, això sí amb l’objectiu de mantenir Catalunya dins Espanya.

És obvi que la Unió Europea s’espolsarà cap tipus de responsabilitat i que defensarà els interessos dels seus estats membres. Significa això que ens n’hem d’oblidar i els hem de deixar estar, i sobretot no molestar-los, com han insinuat algunes veus? Jo penso que no, que els catalans som ciutadans europeus i hem d’apel·lar a les institucions europees perquè garanteixin l’exercici de drets universals.

En aquest sentit, el diumenge 30 de març tindrà lloc a Brussel·les una manifestació on catalans, escocesos, flamencs i ciutadans d’arreu d’Europa es manifestaran plegats per visualitzar llur determinació a favor del dret universal d’autodeterminació i en contra de qualsevol oposició i amenaça al seu exercici. L’eslògan de la manifestació fa referència al principi democràtic, clau en aquest procés: It’s about democracy! La manifestació és una iniciativa de la ICEC (International Commission of European Citizens), que neix de l’experiència dels observadors internacionals de les consultes. Disposa del suport de la European Free Alliance (el partit europeu que engloba partits com la N-VA, ERC, PSM,…) i del de nombroses entitats de la societat civil. A banda de la manifestació, hi haurà conferències i debats a universitats flamenques, i el CIEMEN, una de les entitats organitzadores, la farà coincidir amb una conferència internacional al Parlament Europeu sobre el dret d’autodeterminació al segle XXI.

Cinc anys després de la dels Deu Mil, aquesta manifestació arriba quan ja hi ha un ampli acord al Parlament de Catalunya per celebrar una consulta sobre la independència el 9 de novembre de 2014. Moltes coses han canviat, i per bé, en cinc anys. Ara bé, les mobilitzacions segueixen sent necessàries i aquesta pot contribuir a assolir dos grans objectius. El primer, recordar que les dificultats i les amenaces per voler exercir el dret universal d’autodeterminació són un greuge no només per als catalans, sinó per a tots els ciutadans europeus, perquè és en territori europeu on s’estaria vulnerant aquest dret.

El segon, mostrar al món la voluntat i determinació de la ciutadania catalana per fer la consulta el 9 de novembre de 2014. Un mandat democràtic al qual no es pot renunciar substituint-lo per unes altres eleccions autonòmiques –les segones que tindrien l’etiqueta de plebiscitàries– el 2015 o el 2016, perquè ens portarien a la mateixa situació que tenim ara: una majoria clara per convocar un referèndum d’autodeterminació, o per fer una declaració seguida d’un referèndum de ratificació, que seguiria tenint l’oposició del govern espanyol.

Ens veurem doncs abocats a l’unilateralisme per exercir el dret d’autodeterminació. I aquest serà condició necessària per al diàleg, imprescindible per acordar el repartiment d’actius i passius, i el tractat de doble nacionalitat. Un diàleg que haurà d’incorporar també la Unió Europea, i que vistes les circumstàncies, només arribarà quan a Catalunya s’hagi actuat amb voluntat i determinació, posant les urnes al carrer i mostrant al món que s’està disposat a arriscar per complir amb la voluntat popular. Si tenim el mandat democràtic per fer-ho el 9 de novembre d’aquest any, per què esperar? A Brussel·les, doncs, el 30 de març, es farà un acte més d’afirmació d’aquesta voluntat.

Article publicat a El Punt Avui, el 28 de febrer de 2014.

Read Full Post »

lapregunta

Tenim pregunta i tenim data, i per primer cop en la història del nostre país un Parlament democràtic ha acordat per àmplia majoria exercir el dret d’autodeterminació i preguntar al poble de Catalunya sobre la independència. Aquest desembre del 2013 marca, doncs, un punt d’inflexió molt important per al nostre esdevenir col·lectiu. És lògic, doncs, que dijous esclatés l’eufòria col·lectiva entre l’independentisme, en aparèixer l’estat independent en la pregunta, i en oferir gairebé dos terços del Parlament una potent imatge d’unitat. El meu sentiment era, però, agredolç, i passava de l’alegria a la preocupació, en diversos viatges d’anada i tornada.

La pregunta escollida és una doble pregunta en forma d’arbre, les dues primeres branques són el Sí i el No a l’Estat. La branca del No s’atura aquí, i la del Sí té una segona pregunta amb dues branques, el Sí a l’Estat independent, i el No al fet que aquest Estat sigui independent. Per tant el votant té tres alternatives: el Sí-Sí, el Sí-No i el No.

De seguida va sorgir la primera preocupació: la tercera via s’havia colat a la pregunta. Aquella mateixa tarda en Sala i Martín ja advertia que en haver-hi tres alternatives, podria passar que cap no superés el 50% dels vots. En el nostre cas, aquest problema matemàtic és també un problema polític. Totes les enquestes dels darrers anys ens diuen que quan l’elector té només dues alternatives: el Sí i el No a la independència, el Sí guanya amb claredat; en canvi, quan l’elector pot triar entre diverses formulacions polítiques, el Sí a la independència és la més votada però sense una majoria clara. Els votants indecisos són aquells a qui no agrada la situació actual, i voldrien una millora en l’autogovern de Catalunya però tenen por dels costos derivats de la ruptura. Ara tindran una via de sortida que els evita prendre partit. Val a dir, però, per introduir un element positiu, que l’alternativa triada pot afavorir la participació d’aquests sectors en la consulta, sobretot d’aquells més formats políticament.

La pregunta triada fa més difícil la victòria del Sí a la independència. Aquest ha estat el cost del pacte amb els no-independentistes. Aviat, però, sorgien també els problemes tècnics. Els llindars per validar resultats no havien estat acordats pels partits i alguns afirmaren que guanyant el Sí a les dues preguntes hauria guanyat el Sí a la independència. Aquesta interpretació no passaria cap filtre internacional. Cap país no es pot proclamar independent si no té la majoria absoluta dels votants a favor.

És més, el mateix codi de bones pràctiques en referèndums de la Comissió de Venècia afirma que quan hi ha alternatives, cada votant ha de tenir el mateix número de vots. El fet de no permetre votar No a la segona pregunta els qui han votat No a la primera pot ser un problema. Ha de quedar clar que el seu No és també un No a la segona, o bé, com ha proposat Xavier Solano, se’ls ha de deixar votar també a la segona.

Més problemes: la pregunta ha de ser neutral i no pot induir a una resposta. La primera pregunta no compleix aquest requisit atès que els que volen votar Sí a la independència se’ls obliga a votar Sí a la primera pregunta. Una primera pregunta que, a més, no compleix el requisit de claredat: d’estats, n’hi ha de moltes menes, i l’argúcia lingüística de la majúscula és difícilment comprensible per al votant mitjà. Aquest problema només es solucionaria eliminant la primera pregunta. Això, però, trencaria el consens assolit. En canvi, el problema que cap dels tres resultats superi el 50% dels vots té una solució viable: sotmetre l’opció que obté la majoria simple a una segona volta on la resposta sigui Sí o No.

Article publicat a El Punt Avui el 20 de desembre de 2013.

Read Full Post »

Older Posts »