“Estat propi, la tercera via encoberta?”, article publicat a El Punt-Avui, octubre de 2013

Ara fa uns dies l’inefable ministre d’Hisenda del govern espanyol, Don Cristóbal Montoro, ens intentava afalagar afirmant que Catalunya trauria Espanya de la crisi i utilitzava l’argument de les exportacions catalanes com a dinamitzadores de tota l’economia espanyola. Efectivament, avui Catalunya és una economia de dimensió mitjana en el context europeu, relativament rica en termes de renda per càpita i considerablement oberta.

El PIB de Catalunya el 2012 fou de 207.762 milions d’euros, similar al de Dinamarca (244.535 milions d’euros) i al de Finlàndia (194.469 milions d’euros). En el context de la Unió Europea dels Vint-i-set, Catalunya seria la dotzena economia més gran. En termes de PIB per càpita, ajustat per les diferències de poder adquisitiu, Catalunya està per sobre de la mitjana de la zona euro i seria el novè país més ric de la UE.

Dins de l’Estat, la posició relativa de Catalunya hauria millorat lleugerament els darrers anys, coincidint amb la crisi, i el 2012 el seu PIB per habitant era un 22% superior a l’espanyol. Ara bé, si volem conèixer la capacitat econòmica de les famílies, l’indicador adequat és el de la renda familiar bruta disponible, que mesura la renda un cop l’Estat ha fet la seva funció redistributiva. La renda disponible per habitant només supera la mitjana espanyola en un 14,2%.

La crisi financera originada per les hipoteques subprime als Estats Units s’estén arreu del món el 2008 i Catalunya entra en recessió el segon trimestre de 2008. A Catalunya, i a Espanya, la crisi ha estat més accentuada que en altres països europeus, pel sobredimensionament del sector de la construcció i dels seus preus, la pèrdua de competitivitat, la baixa productivitat i l’excessiu endeutament de l’economia. La crisi ha comportat una forta caiguda de l’ocupació i un increment considerable de l’atur, que afecta el 22,8% de la població activa el 2013. L’atur en el conjunt de l’Estat és superior i se situa en el 25,98% de la població activa el 2013. De fet, a diferència del que succeí en la crisi industrial dels anys vuitanta, en què Catalunya tingué taxes d’atur superiors a les del conjunt de l’Estat, des de finals dels vuitanta l’atur a Catalunya ha estat inferior a l’estatal tant en períodes expansius com recessius. Malgrat aquest diferencial positiu, en termes comparatius amb Europa, l’atur a Catalunya és considerablement més elevat que el de la zona euro i només se situà per sota del de la zona euro en el període 2005-2007. El mercat laboral s’ajusta davant el canvi de cicle via quantitats, i la dualitat del mercat de treball entre contractes temporals i indefinits afavoreix aquest fenomen.

En l’actual context, un dels pocs sectors de l’economia catalana que mostren dinamisme és l’exterior. Amb la crisi econòmica, el procés d’internacionalització s’ha accentuat. L’augment de les exportacions, que el 2012 van representar el 26,17% de les exportacions totals de l’Estat, ha convertit Catalunya en una economia molt oberta. Ara bé, les empreses catalanes han afrontat aquesta internacionalització amb un estat que no ha prioritzat aquelles inversions complementàries a la seva indústria exportadora. En els darrers vint anys, els anys que fa que es va inaugurar la línia d’alta velocitat Madrid-Sevilla, no s’ha invertit en una línia de mercaderies per apropar-les al seu mercat principal, l’europeu, ni està previst ni pressupostat que es faci en el futur immediat.

Per tant, senyor Montoro, la frase adequada als fets és que Catalunya sortirà de la crisi malgrat Espanya, i en sortirà més ràpid i més enfortida com més aviat deixi enrere el llast d’un govern, l’espanyol, que actua sistemàticament contra els seus interessos.

Article publicat a El Punt-Avui el 8 d’octubre de 2013

Read Full Post »

“Consulta, consulta, consulta”, article publicat a El Punt Avui, setembre 2013

Avui viurem un nou Onze de Setembre històric. Com l’any passat, els dies previs han estat enrarits per les declaracions polítiques, en especial les que féu el president Mas. S’ha generat una confusió sobre el full de ruta cap a la independència sorgit de les darreres eleccions al Parlament.

Valdria la pena fixar els fets. Primer, davant la massiva manifestació organitzada per l’ANC l’any passat, i davant el rebuig al pacte fiscal, el president Mas acorda anticipar les eleccions dos anys, perquè serveixin de plebiscit de la nova estratègia que emprèn la seva coalició: l’exercici del dret de decidir mitjançant una consulta per esdevenir un estat propi. Segon, els partits que proposen un referèndum o consulta obtenen majoria. Només el PSC defensa que la consulta ha de ser legal i acordada amb el govern espanyol. Els altres partits favorables a la consulta, CiU, ERC, IC i CUP defensen la consulta “sí o sí”; en el cas del president Mas, amb un discurs inequívoc en seu parlamentària. Aquests partits obtenen dos terços dels vots, i per tant, un mandat democràtic clar per fer la consulta. Tercer, el nou Parlament aprova una declaració de sobirania que especifica que el poble de Catalunya és subjecte polític i jurídic sobirà.

A partir d’aquests fets, algunes reflexions. La primera és la de la legalitat de la consulta. Els informes de l’IEA i del CATN expliciten que hi ha diverses vies legals per fer-la. També, que l’Estat pot no autoritzar-la, en els casos de consulta per via de referèndum, o impugnar-la en el cas de la consulta no referendària. En definitiva, es tracta d’un problema que no és de legalitat sinó d’interpretació de la legalitat i de voluntat política. Els precedents (sentència del TC sobre l’Estatut, anul·lació pel TC de la consulta basca el 2008) indiquen que aquesta voluntat és inexistent, cosa que ja se sabia quan es va iniciar el procés. Les altres vies, eleccions plebiscitàries i declaració unilateral d’independència, també són impugnables. No oblidem que en la impugnació de la declaració de sobirania del Parlament, l’advocacia de l’Estat avança que unes eleccions autonòmiques no poden tenir caràcter constituent.

En el cas català, el procés d’independència requereix la construcció d’una nova legalitat i un trencament amb la legalitat anterior. El que cal és decidir quan i com es produeix aquest trencament. La decisió és política. Per molts motius sóc partidària de forçar fins al límit l’opció de la consulta. Perquè aquest és el mandat democràtic que té aquest Parlament, perquè la societat catalana expressa de manera molt majoritària el seu suport a la consulta i perquè hi ha més partits favorables a la consulta que a la independència.

Pel que fa al calendari, un dels arguments que s’esgrimeix és la necessitat de tenir les estructures d’estat llestes pel dia D+1, en particular la hisenda pròpia. En relació amb aquest tema, dues observacions: el resultat favorable a la independència en referèndum no implica una declaració d’independència l’endemà. A Eslovènia, van passar sis mesos entre la consulta i la declaració. És amb la legitimitat d’un resultat favorable que es pot bastir una hisenda pròpia. Avui és tant o més il·legal muntar una hisenda pròpia que fer una consulta sense acord. Només un estat independent té l’autoritat per obligar empreses i ciutadans a ingressar els seus impostos a la seva hisenda. Cal que l’administració estigui preparada per rebre’ls, però si es mantenen durant la transició les lleis i reglaments tributaris de l’Estat espanyol, aquest és un problema tècnic que els avenços en programaris informàtics haurien de fer relativament fàcil. A vegades, fer les coses bé és fer-les de pressa, perquè hi ha finestres d’oportunitat que s’obren i es tanquen molt ràpidament.

Article publicat a El Punt-Avui, l’11 de setembre de 2013

Read Full Post »

“Independència i corrupció”, article publicat a El Punt Avui, gener 2013

En els darrers mesos els casos de corrupció se succeeixen, cosa que provoca desànim i desconfiança en una societat castigada per la crisi econòmica. En el totum revolutum que apareix cada dia als mitjans de comunicació, hi ha casos jutjats amb corrupció provada, casos de finançament il·legal de partits polítics, processos judicials en marxa i informacions directament inventades que barregen coses certes amb coses falses. Durant la campanya electoral catalana, aquestes informacions van ser utilitzades com una arma política contra CiU i el procés sobiranista, per part d’alguns mitjans de comunicació espanyols, i atiades amb declaracions, per part del govern de l’Estat. Al cap de pocs mesos és aquest el que s’ha vist al mig dels focus, amb el compte a Suïssa del tresorer del PP, Bárcenas.

Ens equivocaríem, però, si menystinguéssim la importància que aquest tema pot tenir en el procés d’autodeterminació engegat la setmana passada al Parlament. En això, com en tants altres casos, hi ha una asimetria entre la corrupció catalana i l’espanyola. Contra la primera, existeixen les clavegueres de l’Estat, i uns mitjans de comunicació sense manies. Però, més enllà d’aquesta asimetria, que simplement afebleix el sobiranisme en la guerra estèril de l’i tu més, el cost derivat de l’existència de corrupció serà molt més gran per a aquells que, a priori, volen engegar un procés de ruptura i de construcció d’una nova legalitat, basada en el dret de decidir i la democràcia. Perquè un procés d’aquesta naturalesa tiri endavant, cal una base àmplia de la societat il·lusionada, i disposada als sacrificis, amb uns lideratges polítics que li generin confiança.

I cal que ens puguem imaginar aquest nou estat independent com un país millor en tots els aspectes, no només en la mera comptabilitat fiscal, que ja sabem que ens serà més favorable. Construir un nou estat és també construir unes noves institucions. I justament són les institucions polítiques i econòmiques que es dissenyin les que seran clau per prevenir la corrupció. En el llibre dels economistes Acemoglu i Robinson Per què els països fracassen?, es destaca que les societats més desenvolupades són aquelles que creen incentius, premien la innovació, permeten a tothom participar en les oportunitats econòmiques i tenen governs transparents i responsables davant els seus ciutadans. En canvi, fracassen els països on dominen les elits extractives que s’apropien de l’economia d’un país en benefici propi.

En l’economia espanyola de les darreres dècades han dominat els elements que fan fracassar els països, però en allò on disposàvem d’autogovern, Catalunya no ha estat gaire millor. Malgrat tot, Catalunya disposa d’una base interclassista, professional i dinàmica forta, que la prepara millor per a la construcció d’aquestes institucions. De fet, si a Catalunya va triomfar la Revolució Industrial al segle XIX mentre fracassava a Espanya és perquè disposava d’un capital comercial més ben distribuït socialment que es va poder invertir en la indústria. Per Acemoglu i Robinson, la diferència clau entre l’Espanya colonial i l’Anglaterra o l’Holanda dels segles XVI i XVII és el poder absolut del seu monarca lligat al monopoli del comerç amb Amèrica, mentre que a Anglaterra i Holanda el comerç havia creat una classe mercantil que limitava el poder dels monarques.

Perquè aquest país imaginat, amb institucions que afavoreixin el creixement, sigui creïble, caldria que en paral·lel al procés engegat, els partits polítics favorables al dret de decidir es conjuressin per actuar sense dilació per dotar el sistema polític i les administracions de transparència en aquells àmbits on sí que poden fer-ho.

Article publicat a El Punt Avui, 29 de gener 2013.

Read Full Post »

“Esperança 2014”, article publicat a El Punt Avui, desembre 2012

L’acord entre CiU i ERC d’aquesta setmana és històric i pot portar a la recuperació de la sobirania de Catalunya, perduda el 1714. En els darrers set anys a Catalunya, coincidint amb la decepció estatutària, un corrent de fons, inicialment minoritari i discret, ha anat acumulant forces i sumant voluntats fins a esdevenir el corrent majoritari de la societat catalana. No és l’únic en un país divers, plural i complex com el nostre, però sí que és el més transversal i el que té una capacitat de mobilització més gran. És el que del no-res va fer sortir al carrer 600.000 persones un 18 de febrer del 2006 pel dret de decidir i contra les primeres retallades a l’Estatut, quan semblava que tot estava dat i beneït per una generació; el que va portar un milió de persones a les urnes en una consulta popular sobre la independència, organitzada des de la base a 544 municipis de Catalunya, amb el menyspreu de les elits i els seus altaveus mediàtics; el que va tornar a treure un milió de persones al carrer contra la sentència del Tribunal Constitucional el 2010, i finalment un milió i mig per la independència l’11 de setembre de 2012, en la manifestació més gran de la història d’aquest país.

Finalment, tenim una translació política d’aquesta majoria social, un pacte de dues forces, la primera i la segona del Parlament, que es comprometen a convocar una consulta des de les institucions, en principi, el 2014. L’acord arrenca amb esperança però també amb consciència de la dificultat del repte que es vol afrontar. Sense l’alegria frívola del Pacte del Tinell del 2003, ni la petulància del govern dels millors del 2010.

Mai com ara en els darrers trenta anys s’havia visualitzat amb tanta cruesa la nostra dependència d’un estat opressor que té com a objectiu l’anorreament de Catalunya com a nació, i mai com ara havíem pres consciència de la feblesa de les nostres institucions pròpies per fer-hi front. Tot està per fer i al davant hi ha un enemic implacable, que no dubtarà a utilitzar tota la seva força per impedir la nostra llibertat i l’exercici del nostre dret fonamental com a poble a decidir, mentre que el nostre govern ni tan sols recapta els impostos que pot recaptar legalment (el 8% dels que paguem), perquè ha subcontractat aquesta tasca a un cos estatal: els registradors de la propietat.

Aquesta és la situació de partida, i malgrat n’exagero el dramatisme, és cert que la capacitat de l’Estat per asfixiar financerament les nostres institucions de govern en un any 2013 que serà el pitjor dels darrers per les finances públiques, és enorme. En la meva opinió, cal plantejar el futur immediat combinant la resistència i el màxim rigor i austeritat en la gestió pública, amb el treball seriós i pautat pel referèndum. Seria bo no obrir fronts en àmbits en els que avui no hi ha competències, i que a més obren divisions (reformes universitàries profundes, determinades privatitzacions,…) i centrar-se en la preparació de la transició a la independència: com recaptarem els impostos, quina independència energètica podrem garantir. Convindria plantejar el referèndum amb la màxima obertura política i social i amb molta, molta pedagogia. Caldria que respecte a la determinació a fer el referèndum no es generi ni una ombra de dubte, i que la base social que dóna suport a la majoria sigui la primera a no dubtar. Per fer-lo possible cal creure’l possible. A la Brunete mediàtica espanyola i els seus corifeus aquí només hi podrem fer front amb un exèrcit de voluntaris, que organitzadament arribi sense intermediaris a tots i cadascun dels racons del país, conscients que la força d’un projecte pacífic i democràtic és imparable.

Article publicat a El Punt Avui, 21 de desembre 2012

Read Full Post »

“Eleccions plebiscitàries?”, article publicat a El Punt Avui, novembre 2012

El 25 de novembre aquest país afronta unes eleccions al Parlament de Catalunya que poden ser decisives per al seu esdevenidor. Després d’una manifestació independentista multitudinària l’Onze de Setembre, i de la negativa a debatre el pacte fiscal per part del govern espanyol, Artur Mas va fer un gir en l’estratègia dissenyada per a la legislatura i impulsà una moció en què es comprometia a convocar una consulta sobre el futur del país prioritàriament en la propera legislatura, alhora que anticipava dos anys les eleccions, afirmant que aquestes tindrien un caràcter plebiscitari o constituent.

Qui escriu aquest article ha estat compromesa molts anys en el camp de les idees i de l’acció civicopolítica en la defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació de la nació catalana per esdevenir un estat independent, i per tant hauria d’estar esperançada i tranquil·la davant el nou escenari. Però amb tot el que ha passat en tan poc temps, la il·lusió es veu entelada per algunes ombres que la campanya electoral no ajuda a dissipar. El primer dubte que sorgeix és el següent: quatre formacions polítiques (CiU, IC, ERC i SI) van votar a favor de la resolució sobre la consulta. No hauria estat més lògic que en unes eleccions de tipus plebiscitari aquestes formacions haguessin concorregut plegades, després d’aprofundir uns mesos en la concreció del projecte de consulta? Davant d’una situació excepcional, respostes excepcionals. Això ens hauria estalviat que la campanya electoral donés pas a la confrontació i a la competència electoral entre aquells que en principi comparteixen el projecte sobiranista, tot i que no tots l’independentista.

Òbviament, una solució d’aquesta mena hauria implicat que els partits de l’oposició donessin ple suport al govern, des de fora o des de dintre, però acceptant mesures impopulars i uns pressuposts per al 2013 molt restrictius. El gran avantatge hauria estat la possibilitat de concentrar tots els actius polítics i socials d’aquest país en la defensa del referèndum d’autodeterminació. En lloc de passar-nos la campanya mirant quin intel·lectual ha signat per un partit o altre, i alguns per dos a la vegada, estaríem coordinant plegats manifestos en defensa de l’autodeterminació, i confrontant les idees als atacs i amenaces que rebem del front unionista, sense perdre ni un segon en confrontacions partidistes.

La segona opció que estava sobre la taula, un cop CiU va descartar aquesta proposta que van fer tant ERC com SI, era la d’una gran coalició independentista amb els partits parlamentaris i extraparlamentaris, per evitar perdre cap vot que no es traduís en diputats, i esdevenir amb total seguretat segona força. S’hauria donat un missatge al món molt potent, i la base independentista hauria recuperat encara més la il·lusió després d’anys de divisions caïnites. La CUP es va autodescartar, potser de manera més comprensible, atès que mai no ha participat en unes eleccions al Parlament, i volia mesurar el seu suport i poder plantejar nítidament el seu projecte, que és fortament ideològic. Reagrupament va donar suport incondicional a Mas. Quedaven ERC i SI, i tampoc no fou possible la suma. Fa un any i mig, en les municipals fou SI qui s’hi negà, perquè aleshores volia seguir debilitant l’ERC de Puigcercós i Ridao. Amb la renovació del lideratge d’ERC, les tornes han canviat, i aquest cop qui se sentia més fort és qui ha preferit aprofitar la contesa per eliminar un competidor. Una llàstima, atès que, tot i que afortunadament en aquesta campanya no hi ha excessiva acritud ni cops baixos, es malbaraten les energies en la confrontació entre militàncies que comparteixen un mateix objectiu.

Per tant, no estem exactament davant d’unes eleccions plebiscitàries, en què es votaria ‘sí’ o ‘no’, sinó que estem davant unes eleccions en què es confronten alhora el “sí” o el “no”, i dins del “sí”, com volem que sigui el procés, qui volem que hi sigui, i qui volem que el lideri.

CiU les ha plantejat amb l’objectiu d’assolir la majoria absoluta (tot i que en les darreres hores sembla haver-ho matisat), ERC vol ser segona força, IC vol millorar, i SI i la CUP volen ser-hi. Jo voldria que hi fossin tots amb força, molta força, ja que no han pogut sumar a les eleccions, que aquestes facin que hi hagi una presència molt majoritària dels que defensen el dret d’autodeterminació, però sobretot d’aquells que s’han manifestat de forma inequívoca per la plena independència i que ho han defensat en tots els àmbits (socials, polítics, universitaris, empresarials i sindicals), per tant, d’ERC, SI i les CUP. I això perquè malgrat que l’Artur Mas ha fet discursos valents i clars i ha aprofundit en el seu compromís amb la sobirania i el dret de decidir del poble català, de moment CiU no ha inclòs en el seu programa electoral els tres punts bàsics i nítids que va proposar a tots els partits l’Assemblea Nacional Catalana, i IC continua defensant l’aposta federal com una de les opcions en el referèndum.

Ara, però, ja és l’electorat qui decidirà. I potser, a diferència del desig que he expressat, amb l’ajut del sistema electoral, les opcions polítiques es concentraran i es reduiran. En qualsevol cas, qui lideri aquest procés hauria de tenir la intel·ligència de plantejar un projecte seriós i pautat cap a la independència, en què tots els actius d’aquest país puguin sumar-se per aconseguir una victòria incontestable del “sí”.

Article publicat a El Punt Avui, 16 de novembre de 2012

Read Full Post »

Endavant amb les consultes (Article publicat a l’Avui, 18 d’octubre 2009)

La consulta per la independència d’Arenys de Munt és el fet que en els darrers anys ha donat més projecció internacional a la causa de la llibertat de Catalunya. Agències de premsa com Reuters, Bloomberg i France Press, diaris com el New York Times, el Financial Times o le Monde s’han fet ressò de la consulta. Això no hauria d’estranyar perquè la consulta del 13 de setembre a Arenys de Munt té la força del símbol. No hi ha un gest de força més potent que el de milers de persones introduint una papereta a l’urna, una papereta que els permetia decidir lliurement si volien que el seu país fos independent.

La consulta d’Arenys neix arran d’una moció presentada al ple de l’Ajuntament el 4 de juny per un regidor de la CUP, Josep Manel Ximenis, de suport a la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació que dues entitats (Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure) presentaren al Parlament de Catalunya el mes de maig. L’Ajuntament d’Arenys de Munt acordà donar suport a aquesta iniciativa, i cedir una sala municipal al Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació per organitzar una recollida de signatures a favor d’aquesta ILP alhora que una consulta local el 13 de setembre per copsar l’opinió de la població en els mateixos termes proposats a la ILP: “Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?. El 16 de juny la mesa del Parlament rebutjava l’admissió a tràmit de la ILP però la consulta d’Arenys de Munt va continuar endavant.

Aquests en són els precedents, però l’èxit de la consulta d’Arenys rau en la feina a nivell local d’una comissió organitzadora, integrada a títol personal per membres de partits polítics, d’entitats locals i vilatans sense cap militància, que treballaren durant tres mesos per fer-la possible. Partits polítics, plataformes sobiranistes, cares conegudes hi donaren suport en actes públics. La reacció desmesurada de l’Estat espanyol, anul·lant l’acord de l’Ajuntament, va donar una publicitat addicional a una consulta que en altres circumstàncies hagués quedat circumscrita als ambients més independentistes.

Arenys de Munt va mostrar al món també la cara més fosca de l’Estat espanyol i de la seva transició a la democràcia. Una democràcia que permet a ciutadans manifestar-se amb símbols feixistes i on són legals partits polítics amb aquesta ideologia, però on el dret d’autodeterminació dels pobles, reconegut per Nacions Unides, no hi cap i on és perfectament admissible que l’advocat de l’Estat que porta als tribunals l’Ajuntament d’Arenys sigui candidat l’any 1995 del partit del dictador Francisco Franco.

L’endemà d’Arenys, centenars de municipis a tot el país iniciaven el camí per organitzar consultes similars. Plataformes d’electes locals, plataformes sobiranistes, membres de la Comissió Organitzadora i Junta Avaladora d’Arenys de Munt començaven a trobar-se per coordinar aquestes consultes a nivell nacional. El Vicent Partal, en un article molt lúcid, el 22 de setembre advertia de la dificultat de la unitat i demanava generositat, perquè la ratlla cal traçar-la entre qui vol votar, i qui no vol que es voti.

En unes poques setmanes no s’han pogut consolidar els acords per constituir una coordinadora nacional de les consultes on hi hagués la presència conjunta de partits polítics i d’entitats. L’objectiu era massa ambiciós: els partits polítics havien de limitar les seves naturals ànsies de control, les entitats la seva tendència a la disgregació i a la presa de decisions no estructurada. Això, a més, en un moment on entre una gran part de la base i de les entitats sobiranistes s’ha instaurat un antipartidisme ferotge, on qualsevol persona pel fet de militar en un partit polític és suspecte d’interessos ocults. A més, la irrupció d’una nova força política augmenta el temor dels partits a que tot aquest sentiment sigui recollit per aquesta candidatura que s’ha anunciat, i els fa accentuar la seva tendència al control.

Però no cal perdre el món de vista, desenes de plataformes locals s’han constituït i estan treballant intensament per celebrar consultes el proper 13 de desembre o en la següent onada a la primavera. El 24 d’octubre a Arenys de Munt, l’alcalde i la resta de membres de la comissió organitzadora de la consulta d’Arenys, seran els hostes de totes les plataformes locals organitzadores de consultes. Les plataformes sobiranistes (www.referendumindependencia.cat) prestaran suport logístic, faran difusió de les consultes, ajudaran a aconseguir voluntaris  i participaran en actes de promoció de les consultes que organitzin les entitats locals. Decidim.cat s’ha compromès a donar suport tècnic i legal als alcaldes i regidors que participin en aquests processos. Osona decideix, Cardedeu decideix, Garrotxa decideix, Vilamajor decideix, Balaguer decideix, Vilafranca decideix… i desenes de plataformes locals, mereixen el suport de tothom per damunt de malentesos perquè la taca d’oli d’Arenys s’estengui i projecti al món la voluntat d’exercir l’autodeterminació del poble de Catalunya.

Article publicat al diari Avui, el diumenge 18 d’octubre de 2009.

Read Full Post »

La cruïlla del catalanisme: convertir la crisi en oportunitat (Debat Nacional)

Catalunya es troba en una cruïlla complicada i la situació actual de desconcert del catalanisme n’és el millor reflex. El darrer esforç col·lectiu del catalanisme ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Aquest esforç ha desgastat a la classe política catalana i no es correspon als resultats obtinguts. Cal recordar que a l’inici del procés, els objectius eren el reconeixement nacional de Catalunya, el canvi en el model de finançament, el blindatge de les competències de la Generalitat així com l’assumpció de noves competències importants (gestió dels aeroports, immigració, …). Aquests objectius o no s’han materialitzat en l’Estatut finalment aprovat en referèndum pel poble de Catalunya o bé ho han fet de manera molt imperfecta.

El procés va deixar un pòsit de desconfiança en els dirigents polítics i tot i que el SI va guanyar clarament en el referèndum ho feu sense generar entusiasme ni il·lusió col·lectiva, amb menys votants (1.899.897) que els que va tenir l’Estatut del 1979 (2.327.038) tot i comptar amb 650.495 electors més. A més, aquest referèndum també va ser el primer on una part del nacionalisme amb representació parlamentària s’oposà a un Estatut d’Autonomia.

El que acabarà però de convertir aquest Estatut en una eina inservible és la sentència del Tribunal Constitucional davant dels set recursos d’inconstitucionalitat que hi té plantejats. Els escenaris que s’albiren són dos. El primer és una sentència interpretativa, en la línia de les al·legacions presentades per l’advocacia de l’Estat per defensar l’Estatut, on desapareix tota resta de bilateralitat del text i on quedarà clar que en cas de dubte, les lleis orgàniques de l’Estat prevaldran sobre l’Estatut. En aquest cas, la crisi institucional es podrà dissimular però les millores en relació al marc institucional anterior seran inexistents. El segon escenari és una sentència que mutili directament l’Estatut amb l’anul·lació per inconstitucionals de molts dels seus articles. La crisi institucional en aquest cas serà més evident, perquè el text estatutari pot quedar escapçat i amb buits legals. Sigui quin sigui l’escenari, el nacionalisme haurà de definir un projecte de futur atès que la via constitucional ja no permetrà augmentar l’autogovern de Catalunya.

Aquesta sentència, de fet, marcarà el sostre d’autonomia permès per la Constitució espanyola, per tant tancarà la via autonomista. Ja no hi haurà lectures possibles de l’Estatut, o possibilitat d’interpretar de manera més favorable determinats articles. També eliminarà la possibilitat de reformar de nou l’Estatut.

Al catalanisme li cal doncs redreçar l’estratègia per als propers anys, convertint el fracàs autonomista en una oportunitat. La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional i els propers pactes de govern han de tenir com a eix el dret de decidir. Es tracta de convertir el dret d’autodeterminació en el centre del debat polític. Fer-ho requereix plantejar la relació amb l’Estat espanyol en termes de conflicte polític, permetent que la ciutadania visualitzi que objectius polítics compartits per una gran majoria són bandejats per Espanya. Les enquestes d’opinió ens indiquen que aquest sentiment és creixent i que la fracció del catalanisme que esdevé independentista no ha parat de créixer en els darrers anys.

Però, el catalanisme sobiranista només serà creïble si les seves classes dirigents recuperen el prestigi. Aquest prestigi s’ha anat degradant per molts motius, i, tot i que hi ha contribuït, el govern tripartit no n’és el responsable exclusiu. De fet, el procés de desprestigi va començar en els darrers anys del govern de Jordi Pujol. D’una banda, en el camp institucional, ja des dels seus inicis l’administració catalana no va optar per un model propi sinó que va copiar l’estructura espanyola, incorrent en els mateixos vicis d’aquesta. Però fins i tot, dins d’aquest esquema hi havia la possibilitat de crear cossos d’elit (com els economistes de l’Estat, tècnics comercials, etc.) i no es va fer. D’altra banda, la confusió partits-institucions, que té diverses manifestacions, una de les quals és l’abús de la figura de càrrecs de confiança,  ha laminat la confiança de la ciutadania en les institucions pròpies. El repte de convèncer a la majoria de la població catalana de la necessitat de la independència exigeix un alt nivell de competència i d’exigència personal.

És evident que els partits que tenen per objectiu l’Alliberament Nacional dels Països Catalans poden participar en governs autonòmics com a mitjà per assolir l’objectiu final independentista. Però no hi han de ser a qualsevol preu. El mitjà no es pot convertir en finalitat per ella mateixa.  Estar en el govern de les institucions que s’aspira a canviar no es pot convertir en un dogma. L’Alliberament Nacional de Catalunya implica trencar l’estatus quo preexistent. Governar bé pot atreure a la causa independentista a sectors de la població que hi són rel·luctants, però la gestió per la gestió no és sinònim de bon govern. La presència en governs ha de poder-se justificar amb avenços clars en la sobirania nacional.

Ara bé, els partits no es transformaran sols si no es veuen forçats per la societat. En aquest sentit, és urgent disposar d’una llei electoral que incorpori les llistes obertes, que obri els partits a la societat, i que faci més competitiu el procés electoral. L’acta de diputat o diputada ha de tenir valor propi, ha de donar llibertat i exigir resultats. Des del punt de vista del catalanisme, també pot ajudar a que les classes dirigents reflecteixin els anhels de la seva base social.

Article d’opinió publicat a la revista Debat Nacional, núm.40, hivern 2009.

Read Full Post »

L’abstenció afebleix Esquerra

L’abstenció afebleix ERC

ESTADÍSTICA · L’anàlisi concreta de les dades obtingudes en els 103 municipis catalans de més de 10.000 habitants prova que 74 de cada 100 vots republicans van anar a parar a l’abstenció CÀLCUL · El coeficient de correlació entre el vot d’ERC i el del PSC determina que la pèrdua d’uns no lliga amb el guany dels altres

El 9 de març ERC va passar de 8 diputats a 3 i va perdre 348.975 vots al Principat i 6.748 al País Valencià. S’han fet diverses interpretacions d’aquest resultat. Una primera explicació destaca l’excepcionalitat del resultat d’ERC a les eleccions del 2004, fruit de la majoria absoluta del PP i la campanya de demonització de Josep-Lluís Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà. Un segon argument utilitzat és el del vot útil anti-PP, que en aquesta ocasió hauria sigut el vot al PSC-PSOE. Aquest argument implica que hi ha vasos comunicants entre l’electorat del PSC i el d’ERC i que en aquestes eleccions s’hauria produït transvasament de vots d’ERC cap al PSC. Fa uns dies Miquel Iceta defensava la bondat del tripartit per ERC amb aquest argument. En canvi, altres anàlisis defensen que l’electorat d’ERC s’hauria abstingut més que d’altres.

Els resultats a Catalunya

La primera dada a destacar dels resultats de les eleccions generals a Catalunya és l’increment de l’abstenció en un 4,77% en relació amb les eleccions del 2004. A més, aquest increment de l’abstenció només s’ha donat a Catalunya, mentre que en el conjunt de l’Estat la participació ha sigut pràcticament la mateixa que en les eleccions anteriors. En una situació com aquesta, l’anàlisi correcta dels resultats s’ha de fer no amb els percentatges de vot de cada formació sinó amb els vots absoluts, perquè l’abstenció pot afectar de manera diferent els partits, i els increments de percentatge dels partits que han millorat resultats poden ser provocats no per un increment de vot sinó per les fuites de vots d’altres partits a l’abstenció. Tots els partits excepte el PSC han perdut vots, i la pèrdua més important és la d’ERC (348.975). L’increment de l’abstenció ha sigut important (225.332) i, tot i que molt menys, també han augmentat els vots blancs i nuls, així com el vot als partits extraparlamentaris.

Anàlisi de la pèrdua de vot

Podem sortir de dubtes fent una anàlisi estadística de les relacions del vot d’ERC amb el vot a altres partits, amb l’abstenció i amb el vot nul i blanc, a partir de les dades dels 103 municipis del Principat amb més de 10.000 habitants. El cens electoral d’aquests municipis equival al 78,1% del cens total de l’any 2008. Calculant el coeficient de correlació entre la variació de vots d’ERC i la variació de vots de cada partit, de l’abstenció, dels vots en blanc i nuls, resulta que aquest és positiu i baix entre la variació del vot d’ERC i la del PSC. Això indica que la pèrdua de vots d’ERC no està relacionada amb un increment de vots del PSC. En canvi, el coeficient de correlació entre la variació del vot d’ERC i la variació de l’abstenció és negatiu i pràcticament igual a -1, és a dir, que existeix una relació quasi perfecta entre les pèrdues d’ERC i els increments de l’abstenció. També existeix aquesta relació negativa i quasi perfecta amb el vot nul i els blancs.

A més, fent una anàlisi de regressió lineal podem determinar per cada vot que ha perdut ERC quants n’han augmentat els altres partits, l’abstenció, els nuls o els blancs. Els resultats diuen que de cada 100 vots que va perdre ERC un total de 74 van anar a l’abstenció (66,1), a vots en blanc (6,4) o a vots nuls (1,5). Pel que fa al 26% restant, no es pot concloure que hi hagi una pauta clara de comportament. No hi ha cap relació estadística que permeti afirmar que una part dels vots d’ERC van anar a PSC, CiU o ICV. Probablement hi va haver alguns fluxos creuats de vot sense que cap d’aquestes relacions tingui significació estadística. En conclusió, les dades estadístiques indiquen que el votant perdut per ERC no ha fet vot útil al PSC sinó que s’ha quedat a casa.

Article publicat al diari Avui, el 6 d’abril de 2008

Read Full Post »