Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Miscel·lània’ Category

euro

Aquest diumenge 27 de setembre, per primer cop en la nostra història, podem obtenir una majoria explícitament independentista al Parlament de Catalunya que ens porti en menys de dos anys a la independència de Catalunya.

En aquesta campanya decisiva, el camp del NO, l’unionisme, ha utilitzat exclusivament les amenaces de caràcter econòmic per guanyar vots mitjançant la por. Les amenaces que han utilitzat reben un nom en Teoria de Jocs: són amenaces no creïbles, perquè cas de dur-se a terme el perjudicat seria el que les ha proferit.

Analitzem-les una a una:

1.Sortida de la Unió Europea

En el tractat de Lisboa no hi ha cap article que reguli el cas de la independència d’un territori pertanyent a un Estat membre. Tampoc tenim cap precedent idèntic, tot i que sabem que Grenlàndia, que forma part de Dinamarca, va necessitar tres anys per negociar la seva sortida de la CEE, quan així ho va decidir per referèndum el 1982, I també sabem que la reunificació alemanya, fruit d’un procés d’autodeterminació dels alemanys de l’Est, va trobar un encaix immediat a la Unió Europea, malgrat que l’Alemanya de l’Est per sí sola no complia amb els requisits d’entrada. Sembla que la UE s’adapta ràpidament a les entrades i dificulta molt les sortides. De fet, el Tractat de Lisboa, incorpora com a novetat un article el 50, que explicita que la sortida d’un Estat membre s’haurà de comunicar i negociar durant dos anys abans de poder-se fer efectiva.

Diversos juristes de primer nivell com Douglas-Scott d’Oxford, Graham Avery, antic cap per a les negociacions d’entrada del Regne Unit a la CEE, i Yves Gounin, ex-cap de gabinet del ministre d’Afers Europeus francès, han analitzat el cas i han conclòs que no es pot tractar a Catalunya com un Estat que no hagués format part de la UE, posant-lo a la cua d’entrada que marca l’article 49 del Tractat. Yves Gounin, actualment membre del Consell d’Estat de la Republica Francesa diu: “És realista imaginar agents de duanes a la frontera catalana? El sentit comú impedeix assimilar-la a Moldàvia, Montenegro o Turquia en relació al seu dret a (re-)entrar dins la Unió.”

Tots aquests juristes s’inclinen per utilitzar l’article 48, que permet una modificació del Tractat de Lisboa per incloure Catalunya com a Estat membre, establint un període de transició que salvaguardi tots els drets dels ciutadans i de les persones jurídiques.

Més enllà del debat jurídic, hi ha els arguments econòmics, basats en l’interès de totes les parts afectades:

  • Interferir el mínim possible en les relacions comercials. Un exemple molt gràfic: Catalunya va importar d’Alemanya el 2014 mercaderies per import de 12.432 milions d’€. Voldran aquestes empreses alemanyes encarir els seus productes amb barreres que facin que els catalans decidim comprar aquests béns a japonesos o coreans? No té cap sentit.
  • A Catalunya hi ha centenars de multinacionals industrials instal·lades (com Volkswagen, Nissan, Basf, Bayer, Henkel, Novartis, Nestlé i Danone) els interessos de les quals la UE voldrà preservar. Fixeu-vos que els seus dirigents no han fet declaracions i no han interferit en el debat polític.
  • Catalunya és contribuent neta a la UE. El dèficit fiscal amb la UE és de 1.355 milions d’euros anuals. Per cada euro que paguem en impostos que van a la UE, la UE només es gasta a Catalunya 30 cèntims, mentre que per cada euro aportat per una Espanya sense Catalunya, en va rebre un euro i 36 cèntims
  • Fora de la UE es pot mantenir el lliure comerç, la lliure circulació de béns i persones, signant tot tipus de tractats amb la UE pels quals no cal unanimitat dels estats membres i Espanya no hi té dret a veto. Un exemple és l’EFTA (que inclou Noruega, Suïssa i Islàndia). Un altre és la Unió Duanera de la UE amb Turquia (Turquia comercia lliurement amb la UE, i a més no fixa aranzels amb la resta del món sinó que té duana comuna exterior amb la UE).

Ateses aquestes circumstàncies, i tenint en compte que la UE no tindrà cap interès a que Catalunya esdevingui un altre exemple, com els de Noruega o Suïssa, d’Estats pròspers, que gaudeixen de tots els beneficis del mercat únic, sense els costos de la burocràcia europea, podem afirmar que l’amenaça d’exclusió de la Unió Europea és una amenaça no creïble: l’endemà de la independència, la Unió Europea serà la primera interessada en la continuïtat de Catalunya.

2. Euro i bancs

Com acabem de veure, l’escenari més realista és la continuïtat dins de la UE. Però fins i tot fora de la UE, la moneda seguirà sent l’euro. La independència és la possibilitat de tenir una moneda i una política monetària pròpies, però no obliga a tenir-les. La sobirania es pot exercir cedint sobirania, en aquest cas renunciant a una moneda i política monetària pròpies per adoptar-ne la d’un tercer, el Banc Central Europeu.

Si Catalunya es manté dins la Unió Europea, seguirà formant part de la zona euro, i només hauria de crear un banc central propi per cooperar amb el Banc Central Europeu (BCE) en l’execució de la política monetària comuna i en la supervisió del sistema financer. Aquest Banc de Catalunya estaria representat en el Consell de Govern del BCE.

En l’escenari de no-permanència a la Unió Europea, el govern de la Catalunya independent pot adoptar l’euro com a moneda sense ser membre de l’Eurosistema.

Què passa en aquest cas amb el sistema bancari i el seu accés a la liquiditat del Banc Central Europeu?

  • Els bancs amb seu a Catalunya (bàsicament la Caixa i el Banc de Sabadell) podran tenir accés als crèdits del Banc Central Europeu directament si Catalunya signa un acord monetari amb el Banc Central Europeu. Andorra, Monaco, San Marino i el Vaticà són places financeres, dins d’estats que no són membres de la UE i que han signat aquests acords. El més important: per signar un acord monetari la Unió Europea no requereix unanimitat, només majoria. Això vol dir que Espanya no pot vetar l’acord. El seu NO no és decisiu.
  • Sense acord monetari, els bancs catalans podrien seguir tenint accés al crèdit del Banc Central Europeu via les seves filials o sucursals a Espanya, o altres països de la zona Euro.

I finalment què passa amb les garanties dels dipòsits?

El Fons de Garantia de Dipòsits és un fons de caràcter estatal, que es nodreix amb les aportacions dels propis bancs. Amb la independència, els bancs que vulguin operar a Catalunya hauran de constituir un Fons de Garantia de Dipòsits català, que serà regulat per les autoritats monetàries catalanes i que haurà de seguir les normes europees. Els bancs que operen a Catalunya s’han sanejat i recapitalitzat gràcies al rescat bancari finançat amb els impostos dels ciutadans. Són bancs forts que hauran de reduir la seva aportació al Fons de Garantia de Dipòsits espanyol, atès que els dipòsits catalans ja no estaran regulats pel Banc d’Espanya, i fer les seves corresponents aportacions al Fons de Garantia de Dipòsits Català que serà regulat per les lleis catalanes. Poc a poc, s’anirà avançant cap a la creació d’un Fons de Garantia de Dipòsits Europeu, però avui per avui, la garantia dels dipòsits és de competència dels Estats, i són els propis bancs els que asseguren els dipòsits dels clients fins a 100.000 euros amb les aportacions anuals que fan a un fons comú.

El comunicat dels bancs, i la declaració del governador del Banc d’Espanya, mig desmentida uns dies després, són un exemple vergonyant de la poca qualitat de les institucions espanyoles. En el cas del bancs, han generat una incertesa de la qual ells en serien els primers perjudicats. Són amenaces no creïbles. L’endemà de la independència seran els primers que pressionaran per la continuïtat dins la UE i/o per la signatura d’un acord monetari, perquè seran els primers interessats en seguir tenint l’accés més directe possible a la liquiditat del Banc central Europeu, en mantenir la seva clientela a Catalunya i no perdre-la en benefici d’altres bancs, i en no tenir cap perjudici econòmic. En el cas del governador del Banc d’Espanya, les declaracions són intolerables. El governador d’un Banc Central té com a primera missió garantir l’estabilitat financera i ha de ser escrupolosament independent dels poders polítics. Ha creuat tant la ratlla que sis economistes de primer nivell, experts en macroeconomia i política monetària, alguns dels quals, com Ramon Marimon, no són independentistes, han fet un comunicat conjunt demanant la seva dimissió.

Estem en un escenari d’amenaces no creïbles, però si aquestes aconsegueixen el seu efecte (atemorir la població catalana) mai no sabrem que, arribada l’hora, no s’haguessin materialitzat. El 27 de Setembre voteu sense por, parleu amb tothom, tranquil·litzeu als vostres familiars, amics i veïns. Un futur de prosperitat econòmica, cohesió social, llibertat política i qualitat democràtica s’obrirà el 28 de setembre si votem Sí a la independència.

Read Full Post »

portadallibreBayreuth

S’acaba de publicar el llibre que recull les ponències d’una jornada sobre Catalunya a la Universitat de Bayreuth celebrada el 22 i 23 de maig de 2014, amb el títol “Catalonia in Spain and Europe. Is there a way to Independence” editat per Klaus Nagel i Stephan Rixen, amb capítols d’ells i d’Antoni Abat, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Copenhagen,  Hans-Jürgen Puhle de la Goethe Universität de Frankfurt, Ivan Serrano de la UOC, Jaume López  i Núria Franco de la UPF,  Mario Kölling de la Fundación Manuel Giménez Abad, Markus Möstl de la Universitat de Bayreuth i una servidora, entre d’altres.

Si el voleu adquirir, aquí en teniu el link.

 

Read Full Post »

contedeNadal

Article entrevista de Jordi Úbeda a la revista El Faristol, maig de 2015

http://www.clijcat.cat/faristol/paginas/detall_articles.php?recordID=301

Read Full Post »

La UB és l’única universitat catalana (i també de l’Estat espanyol) entre les 200 millors del món en el rànquing que elabora la revista britànica The Times Higher Education Supplement. La UB ocupa el lloc 171è, millorant els resultats del 2008 (186è). La primera universitat del món és Harvard, la segona Cambridge i la tercera Yale.

Tot i que els criteris emprats per fer aquests rànquings són criticables, i en general es considera millor el rànquing que elabora la Shanghai Jiao Tong University, la presència o no d’una universitat en aquests rànquings és rellevant. Per exemple, sovint els estudiants arreu del món consulten els rànquings alhora de triar a quina universitat cursar un màster o el doctorat.Aquest rànquing de The Times es basa en sis criteris: – Una enquesta feta a professors i càrrecs universitaris on se’ls hi demana que anomenin fins a 30 universitats que consideren les millors en el seu àmbit (40%); – Una enquesta feta a ocupadors (empreses i institucions) (10%); -la quantitat de citacions científiques per professor/a, indicador que mesura l’excel·lència en recerca (20%); – el nombre de professors per estudiant (indicador per mesurar l’excel·lència en docència) (20%); – la proporció de professorat estranger (5%) i la proporció d’alumnat estranger (5%), indicadors d’internacionalització.La UB obté el millor resultat en l’enquesta als acadèmics (indicador de reputació). També obté bons resultats en l’enquesta als ocupadors i en excel·lència en recerca (cites). En canvi, els indicadors d’internacionalització són baixos (sobretot pel que fa a professorat estranger) i també la ràtio professors/estudiant. De fet aquest darrer és l’indicador on la UB obté el pitjor resultat.

En els indicadors d’internacionalització, la UB pot actuar molt directament, aplicant incentius a la contractació més oberta del seu professorat. En canvi, per millorar en la ràtio professors/estudiant, és imprescindible millorar el finançament de la universitat. De fet, en aquest moment, les plantilles de professorat estan congelades i la UB no pot incrementar la despesa en professorat.En qualsevol cas, la presència de la UB en aquests rànquings, indica que la UB gaudeix de bona reputació a nivell internacional i ha de servir d’estímul a tots els que hi treballem per seguir millorant en la nostra tasca diària.

Read Full Post »

Us adjunto una entrevista que em va fer el diari La Marxa de Vic.  Tot i que publicada el 16 de juliol, va ser feta unes setmanes abans, quan encara no s’havien publicat les balances fiscals de la Generalitat i de l’Estat. Les dades de dèficit fiscal que s’hi esmenten són les disponibles en aquell moment, les de la Fundació Irla a partir de les dades de FUNCAS.

entrevistalamarxa

Read Full Post »

“Saltar-se el 9 d’agost és la prova que la bilateralitat és paper mullat”

Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) és professora titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona. Dirigeix el Centre d’Anàlisi Econòmica i de Polítiques Socials de la UB. Pertany a la plataforma Sobirania i Progrés i és membre de l’Observatori del Finançament de Catalunya.

Ha existit mai, la voluntat per part de l’Estat de negociar bilateralment el finançament amb Catalunya?

No ha existit mai, i de fet, el govern de l’Estat i en concret Solbes, sempre ha deixat clar que la qüestió del finançament és multilateral perquè es plasma en la Lofca, i a la vegada bilateral perquè es tenen converses amb totes les comunitats autònomes.

Per què aleshores des de Catalunya se segueix insistint en la bilateralitat, si està tot tan clar sobre el paper?

Els partits que van defensar el sí a l’Estatut tal com va quedar després dels acords de La Moncloa ens van assegurar que s’havia aconseguit un finançament bilateral. El seu discurs no ha canviat, però la realitat, i així ho vàrem denunciar des de la plataforma Economistes pel No, és que amb el nou Estatut Catalunya perdia tot el poder de negociació en articles com el 201.1, que estableix que les relacions financeres entre Estat i Generalitat es regularan per la Lofca, o el 206.3, on diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Així doncs, l’Estatut no contempla cap escletxa que permeti la bilateralitat en la negociació del finançament?

És cert que a l’Estatut hi ha algun article que fa referència a una relació de tipus bilateral. És el cas de la disposició final primera, que especifica que la comissió mixta d’afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar abans del 9 d’agost del 2008 l’aplicació dels preceptes del títol del finançament.

Però no és pas una novetat, l’Estatut del 79 ja contemplava les comissions mixtes.

Efectivament. I a més, altres comunitats autònomes també les tenen. Amb els pactes de finançament del Majestic PP-CiU, inicialment algunes comunitats governades pel PSOE no van acceptar l’acord bilateral amb l’Estat.

Quines possibilitats de negociació bilateral queden ara?

Amb l’Estatut es va perdre el poder de negociació que hagués significat que la Generalitat recaptés els impostos i després acordés de manera bilateral la contribució a la solidaritat. Els mecanismes de solidaritat els fixarà l’Estat, l’Estatut ho deixa clar. Per tant, l’única força real que ens queda és que els partits catalans facin servir els seus diputats al Congrés espanyol per vetar els pressupostos, començant pels 25 diputats del PSC.

Què han de fer ara els partits?

Concentrar-se a determinar que els principis que inspirin aquesta nova Lofca representin un canvi substancial amb la llei anterior i una millora substancial del nou finançament.

És viable, tenint en compte les bases que ha presentat Pedro Solbes?

No, en absolut. Per començar, en el document de bases s’afirma clarament que no hi haurà perdedors, per tant, la millora per a Catalunya només vindrà dels recursos addicionals que aporti l’Estat al sistema, que en el context de crisi actual, és probable que siguin molt pocs.

Quin pes tindrà la variable de la població en el repartiment dels recursos?

El document diu que es tindrà en compte la població i la seva evolució. Si aquests diners addicionals es repartissin només en funció del percentatge de població de cada comunitat autònoma, a Catalunya li correspondrien el 17% d’aquests recursos, mentre que si el que es té en compte és el creixement de la població en el període 1999-2006, li correspondria el 21%. Però aquest criteri faria que comunitats com Astúries, que han perdut població, no rebessin res. Per tant, no s’aplicarà aquest segon criteri més favorable per a Catalunya.

Vostè no preveu avenços significatius?

No. De fet, la proposta d’Antoni Castells, que implicava que només s’anivellessin els serveis socials essencials bàsics de l’estat del benestar, i que en altres serveis Catalunya pogués rebre més diners, ja sembla descartada. Pel que fa al model en sí, tot i que el document és molt genèric, tot sembla indicar que es continuarà amb el mateix tipus de sistema, on a partir d’una sèrie de variables, la principal de les quals segueix essent la població, es determinen les necessitats de despesa.

En canvi, sembla que s’accepta la proposta andalusa de separar, com ja es feia amb la sanitat, l’educació dels serveis comuns.

Amb aquesta estratègia, Andalusia vol introduir variables que li són favorables, com el percentatge de població en edat escolar, i aconseguir més recursos dels que li garanteix el sistema actual.

El document tampoc no concreta com s’actualitzarà anualment la xifra de necessitats de despesa de cada territori. Què li convindria més a Catalunya en aquest sentit?

Fins ara s’han actualitzat en funció del creixement dels ingressos tributaris mitjans espanyols, mentre que en el cas de Catalunya resultaria més favorable que s’actualitzessin en funció del creixement de la població catalana o dels ingressos tributaris catalans.

El 9 d’agost ja no serà possible concretar els principis sobre finançament, tal com estableix l’Estatut. Quina importància té saltar-se aquesta data?

Políticament és simbòlic, saltar-se el 9 d’agost és la prova que la bilateralitat és paper mullat. L’executiu espanyol diu que ha complert en el sentit que ja ha presentat uns principis, i que si no s’arriba a un acord abans del 9 d’agost és perquè la part catalana no els accepta.

També ha complert amb la presentació de les balances fiscals, tot i que deixant clar que són paper mullat… A Catalunya li valia la pena, conèixer-les?

Sí, perquè tot i que ja teníem altres balances fiscals, com les de la Generalitat i la Fundació Josep Irla, és important que per primera vegada l’Estat en presenti unes, on queda palesa la solidaritat dels Països Catalans. En tot cas, és una informació valuosa que ha de servir de referència per avaluar la millora, si és que hi és, del nou finançament. Per exemple, si només millorem en 1.000 milions d’euros i el dèficit fiscal és de 15.000 milions d’euros segons l’Estat a Catalunya el 2005, la millora és insignificant. I el 2009, el dèficit serà molt més elevat.

Quina seria una millora acceptable en aquest sentit?

Arribar a tenir un dèficit del 4,5% del PIB, és a dir, reduir-lo a la meitat. Seria una millora d’uns 7.500 milions sobre la referència del 2005, de manera que el 2009 la xifra absoluta serà més gran.

Pensa que es tornaran a publicar amb regularitat?

El que s’hauria de fer és posar les dades a disposició de tota la comunitat científica, i que aquestes es vagin publicant anualment perquè tots els investigadors puguem fer estimacions de balances fiscals, que tenen un alt component subjectiu perquè s’han de fer diferents supòsits de distribució de despesa pública. No sé si ho faran o no, però és el que caldria fer si realment l’estat vol ser transparent.

Gemma Aguilera

Setmanari El Temps, 28 de juliol de 2008

Read Full Post »

Aquesta és l’entrevista que em va fer Vilaweb TV el passat 18 d’abril sobre les balances fiscals i el finançament.

Read Full Post »