Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Posts de Política’ Category

Amb aquest post començo una sèrie d’articles amb arguments que justifiquen la incorporació al full de ruta d’un referèndum sobre la independència convocat pel Parlament de Catalunya. Molts dels arguments i de les dades provenen de l’obra “Self-Determination of Peoples” d’Antonio Cassese, jurista reputat, especialista en Dret Internacional, que fou el primer president del Tribunal per als Crims de Guerra de l’antiga Iugoslàvia.

El dret d’autodeterminació és un dels principis del dret internacional que s’ha anat regulant en un procés gradual que ha generat dos tipus d’estàndards legals: les provisions dels Pactes de Nacions Unides de 1966 (i en particular el Pacte de Drets Civils i Polítics) i un conjunt de normes generals. La quinta-essència del principi és la “necessitat de prestar atenció a la voluntat dels pobles determinada lliurement” (tal com va definir la Cort Internacional de Justícia en el cas del Sàhara Occidental) cada cop que el destí dels pobles està en discussió. Els governs no han de decidir discrecionalment sobre la vida i el futur dels pobles. El principi, com els altres principis fonamentals de la comunitat internacional, té un alt grau de generalitat i abstracció.  Per tant, comporta variades i fins i tot contradictòries aplicacions atesa la dificultat dels estats de posar-se d’acord en regles clares i específiques d’aplicació.

Hi ha alguns casos on els estats s’han pogut posar d’acord en precisar les regles d’aplicació d’aquest principi, es tracta, pel que fa a l’autodeterminació externa (és a dir la independència o secessió), dels pobles colonials i dels pobles subjectes a ocupació militar estrangera; i pel que fa a l’autodeterminació interna (drets socials i polítics dins un Estat), dels grups ètnics a l’interior dels estats. Però això no significa que el principi no sigui d’aplicació en el cas d’altres pobles (com Catalunya), només que no està regulat de manera precisa. Recordem que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides estableix en el seu article 1 :Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural“.

D’aquí la importància que la Constitució Espanyola reconegués l’existència de diversos pobles (en el seu preàmbul) mentre que per contra el 1991 el Consell Constitucional francès va anul·lar l’article 1 de l’Estatut de la Col·lectivitat Territorial Corsa perquè reconeixia l’existència d’un poble cors. Els legisladors francesos eren ben conscients que si acceptaven que el poble cors existeix, acceptaven també que podia tenir dret a l’autodeterminació. Val a dir, a més, que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966 va ser ratificat pel Regne d’Espanya el 1977.

En les darreres dècades el dret d’autodeterminació ha inspirat els processos d’independència de pobles que no pertanyien a les categories anteriors, i el mètode d’accés a la independència ha estat majoritàriament el referèndum sobre la independència, referèndum que a més en la majoria dels casos no ha estat acordat amb els estats dels quals aquests pobles s’independitzaven i per tant ha estat unilateral. A continuació els revisem:

Repúbliques Bàltiques  

Les repúbliques bàltiques van fer un procés en tres fases per independitzar-se de la URSS de Gorbatxov. En un primer moment van apel·lar a la no validesa de l’ocupació i annexió soviètica de 1940 fruit del pacte germano-soviètic i els seus Parlaments van fer declaracions de restauració de la independència. A Lituània, la declaració de restauració de la independència de l’11 de març de 1990 era més clara. Letònia i Estònia van preferir fer declaracions de sobirania que donaven inici a un procés gradual de secessió de la Unió Soviètica. Les tres repúbliques van invocar el Dret Internacional, basant-se en el fet que l’annexió soviètica l’havia violat. Ara bé, aquestes declaracions inicials no van comportar el reconeixement de cap Estat, la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) els hi va rebutjar l’entrada. Kohl i Mitterrand van emetre un comunicat el 26 d’abril de 1990 on reconeixien la validesa de la declaració d’independència de Lituània però li demanaven suspendre-la i no van reconèixer l’Estat restablert. En aquell moment els països europeus i els Estats Units donaven suport a les reformes de Gorbatxov i prioritzaven el manteniment d’una Unió Soviètica unida que es transformés gradualment en una democràcia.

De fet, l’existència del dret a la independència per aquestes nacions era clara. Però el dret internacional no clarificava  quin era el mètode apropiat per independitzar-se, ni si ho podien fer unilateralment. Tot i així, sí que oferia una guia, el nucli de l’autodeterminació havia quedat fixat en la necessitat que el poble pogués expressar-se de manera lliure i genuïna. Agafant-se a aquesta guia, les tres repúbliques bàltiques van celebrar referèndums sobre la independència. El de Lituània, el febrer de 1991, amb un suport a la independència del 90,47%, el de Letònia el març de 1991 amb un suport del 73,68% a la independència i el d’Estònia, el març de 1991 amb un suport del 77,83% a la restauració de la independència.

Aquests referèndums es van fer contra la voluntat de la Unió Soviètica, aleshores liderada per Gorbatxov, qui estava intentant impulsar un referèndum a tota la Unió, el qual va ser boicotejat per les repúbliques bàltiques. És interessantíssim seguir la crònica del referèndum sobre la independència de Lituània narrada per Herman Tertsch al diari El País on explica com el president Vitas Landsbergis seguia el referèndum des del Parlament on vivia des de feia 3 setmanes protegit per barricades i milícies armades. Malgrat les amenaces soviètiques, no es van produir incidents i l’exèrcit soviètic no va intervenir. Referèndums doncs unilaterals, que malgrat l’oposició de la URSS i la presència de l’exèrcit es van poder fer, amb mancances (per exemple sense presència d’observadors internacionals oficials), però es va poder assegurar que el resultat havia estat net, i les autoritats soviètiques no van poder fer acusacions de manca de netedat.

Després de la victòria als tres referèndums es van fer les declaracions d’independència. La primera la de Lituània de ratificació de la independència l’11 de febrer de 1991, la segona la d’Estònia el 20 d’agost de 1991 i la darrera la de Letònia el 21 d’agost de 1991. La majoria de reconeixements internacionals van arribar després del cop d’Estat a la URSS de l’agost de 1991, amb alguna excepció com la d’Islàndia que ho va fer abans.

Els pobles de l’ex-Iugoslàvia

Segons Cassese, d’acord amb el Dret Internacional, de la mateixa manera que passava en el cas de les 12 repúbliques soviètiques (totes menys les bàltiques), les 6 repúbliques iugoslaves no tenien dret a l’autodeterminació externa, ni aquest dret havia estat proclamat per la Constitució Iugoslava que no incloïa cap provisió específica per a la secessió d’una república. Per tant, segons Cassese la independència d’Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina i Macedònia s’ha de veure com un procés revolucionari que va anar més enllà de la regulació del conjunt de lleis existents. Ara bé, com en el cas de les repúbliques soviètiques, les repúbliques iugoslaves van voler celebrar referèndums abans de declarar llur independència. I a més a més, van seguir les directrius establertes per la Comissió Econòmica Europea (CEE) dels 12, adoptades en una reunió dels 12 ministres d’exteriors el 16 de desembre de 1991 per decidir els criteris per a reconèixer els nous estats de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. En aquestes directrius  l’autodeterminació jugava un paper important. Així la CEE i els seus estats membres proclamaven la seva adhesió als principis de l’Acta de Helsinki i la Carta de París, en particular el principi d’autodeterminació. Per tant emfatitzaven que veien el trencament dels dos estats com una realització del principi polític d’autodeterminació i com un procés històric basat en el concepte que cada poble havia de decidir lliurement el seu estatus polític internacional. A més, l’autodeterminació entrava en joc en una forma nova, així es demana respecte per la regla de la llei, la democràcia i els drets humans, així com garanties pels grups ètnics i minories nacionals, per tant el reconeixement es feia contingent a la regla de la democràcia, és a dir a l’autodeterminació interna. El lligam entre autodeterminació externa i interna s’establia de forma clara per primer cop, i també el lligam entre l’autodeterminació i la protecció de les minories.

El que diferencia clarament l’assoliment de la independència per Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina i Macedònia del procés d’independència de les repúbliques soviètiques és el procés de supervisió establert per la Comissió Europea a la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia, per comprovar si els nous estats complien els requeriments fixats pels Dotze. La peça central era el Comitè d’Arbitratge, format pels presidents dels Tribunals Constitucionals de França, Itàlia, República Federal d’Alemanya, Bèlgica i Espanya (!!). El Comitè es va pronunciar sobre les peticions de reconeixement de Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia i Eslovènia. En les quatre opinions emeses es va analitzar si s’havien fet o no referèndums sobre la independència a cada república, i si cada república s’havia compromès en el respecte al dret de les minories. En el cas de Bòsnia-Herzegovina es va criticar que no s’havia fet cap referèndum que impliqués tota la població de la república. De fet, el 10 de novembre de 1991 els serbo-bosnis havien fet un referèndum en el que van optar per un estat comú iugoslau. En aquestes circumstàncies el comitè va dir que no podia reconèixer la independència de Bòsnia i va demanar explícitament la celebració d’un referèndum. El 29 de febrer i l’1 de març de 1992 va tenir lloc el referèndum, la immensa majoria dels que hi participaren van votar per la independència, malgrat que molts serbo-bosnis van boicotejar el vot. En conseqüència, el 6 d’abril de 1992 els 12 i la CE van donar el seu reconeixement, seguit l’endemà pels Estats Units i Croàcia.

Les opinions del Comitè d’Arbitratge de la Comissió Europea van elevar doncs el referèndum a l’estatus de requeriment bàsic per a la legitimació de la secessió.

Québec i Escòcia

El cas de Québec no és analitzat a fons per Cassese (el llibre va ser publicat abans del referèndum del 1995). Ara bé, en aquest cas, cal destacar que contràriament al que s’ha anat repetint, el referèndum del Québec de 1995 no va ser un referèndum acordat amb Canadà. De fet, no se sabia si Canadà n’acceptaria el resultat i quina vinculació tindria. El professor de ciència política Josep Costa ho ha explicat en aquest article a Vilaweb.

Pel que fa Escòcia sí que estem davant d’un cas de referèndum acordat amb el Regne Unit i pactades les seves condicions. Ara bé, cal recordar que Salmond havia deixat molt clara la seva voluntat de fer-lo en tot cas atès que s’havia presentat a les eleccions amb el referèndum al programa i tenia majoria (en escons) per tirar-lo endavant. El dirigent de l’SNP Angus McNeil ho va deixar clar en una conferència que va fer a la Universitat Catalana d’Estiu el 2013.

 

 

 

Read Full Post »

Plataformes sobiranistes convoquen la manifestació de l'Onze de Setembre pel dret a decidir. Elisenda Paluzie, Enric Canela, Elisenda Romeu. PDD, Sobirania i Progrés i Deumil.cat.

Plataformes sobiranistes convoquen la manifestació de l’Onze de Setembre pel dret a decidir. Elisenda Paluzie, Enric Canela, Elisenda Romeu. PDD, Sobirania i Progrés i Deumil.cat.

L’Onze de Setembre de 2009 el poble català commemora, un any més, la pèrdua de les seves llibertats nacionals com a conseqüència de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques. Un fet tràgic, esdevingut ja fa quasi tres-cents anys, que ha marcat i que continua marcant els destins d’un poble com el nostre, amb mil anys d’història. Una derrota que és l’origen de l’actual situació de dependència política respecte d’un Estat, l’espanyol, que encara, ara, veu tot progrés nacional, econòmic, cultural o social dels Països Catalans com una amenaça per a la seva pròpia supervivència.Per això, avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix trepitjant les nostres institucions, dictant, arbitràriament, fins on poden arribar. Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix marginant la llengua catalana, entorpint la feina de convertir-la en la llengua comuna que necessitem per gaudir d’un país integrador, cohesionat i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus ciutadans i ciutadanes, siguin quins siguin els seus cognoms i el seu origen. Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix espoliant el nostre país, tot mantenint un robatori anual de vint-i-dos mil milions d’euros que surten directament de les nostres butxaques per finançar un model econòmic que ens perjudica i que ens ha portat a la crisi més profunda. Un sistema d’infraestructures que ens margina. Una Corona que és el símbol de tot el que rebutgem en aquesta Diada i una estructura política i judicial que pretén convertir-nos en una ombra de la nació pròspera, justa, orgullosa i avançada que, malgrat Espanya, sempre hem estat.

La història del catalanisme fins al dia d’avui ha estat plena d’intents de reformar aquest Estat per acabar amb totes aquestes injustícies, per convertir Espanya en un espai polític plurinacional on el poble català s’hi pogués sentir còmode. L’últim d’aquests intents ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, iniciada ja fa cinc anys i que tindrà el seu desenllaç definitiu quan es resolguin el set recursos presentats al Tribunal Constitucional. Una sentència que, de manera més subtil o més descarada, anorrearà el poc potencial polític que li queda a un Estatut fortament retallat per les Corts Espanyoles l’any 2006, tot acabant amb les esperances d’aquells qui, de bona fe, confien encara en la possibilitat de reformar l’Estat espanyol i conduir-lo cap al reconeixement de la seva plurinacionalitat.

Res és més desesperant i més inútil que intentar dialogar amb una paret. Per pur i simple seny, ha arribat l’hora de reconèixer que Espanya és un projecte polític tancat, satisfet amb si mateix, on les aspiracions del poble català no tenen cabuda. Davant d’aquesta inapel·lable realitat, l’elecció és clara: o acceptem que ens assimilin o ens deslliguem d’Espanya. Les terceres vies, les alternatives a la independència del nostre país, han quedat desacreditades pels fets. Si volem seguir essent una nació, si volem arribar a Europa i al món sense haver de passar per Madrid, si volem gaudir d’un país més just i pròsper que el que hem heretat dels nostres pares, hem d’accedir a allò que és propi de totes les nacions lliures del món: l’Estat propi. Per això, ara més que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de nou, amb determinació i sense complexes, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí:

SOM UNA NACIÓ, VOLEM ESTAT PROPI

Plataformes i entitats adherides:
Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret de Decidir,Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació, Club FNEC, Sobirania i Justícia, Fundació Manuel de Pedrolo, Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ateneu Sobiranista Català, Cercle d’Estudis Sobiranistes, Assemblea Nord-Catalana, Associació El
Matí
, AraItaca, Acte de Sobirania, Catalunya Acció, Casal Argentí de Barcelona, Col·lectiu Immi.Cat, Gran Orient de Catalunya (Maçoneria Catalana), Fundació Humanitària Dr. Trueta, Estatpropi.cat, Col·lectiu Català Sempre, Amics de la Llengua Catalana, La Crida del Segle XXI, Ciemen, Institut Projecció Exterior de Cultura Catalana, Cercle d’Agermanament Occitano Català, Fundació Randa-Lluís María Xirinacs, Fundació Societat i Cultura, Gent de la Terra, Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, Xarxa d’Entitats, Coordinadora d’Associacions per la Llengua, CAL – Esplugues de Llobregat, Revista Escletxa (Esplugues de Llobregat), Comité Català de Solidaritat Internacionalista, Associació Cultural EspaiCat, Associació Catalana Pro Senyera Més Gran Del Món. Associació Projecte Referèndum d’Independència, Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional, Catalonia Acord, Comissió del Centenari de l’Estelada , FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), Revista La Tira, Nous Catalans Joves, Comité Català de Solidaritat Internacionalista, Federació d’Entitats de la Mediterrània-Mare Nostrum

Adhesions personalitats:

Sergi López, actor, Joan Laporta, president del Barça, Miquel Calçada, periodista, Joan Ramon Resina, director del departament d’Estudis Ibèrics, Stanford University, Francesc Xavier Hernández, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona, Assumpció Cantalozella, escriptora, Mathew Tree, escriptor, Agustí Bassols, jurista i ex-conseller de Governació de la Generalitat,  Antoni Abad, professor visitant de dret constitucional a Stanford University, Diego Arcos, president del Casal
Argentí de Barcelona i de l’associació Immi.cat
, Antoni Castillo, Gran Mestre del Gran Orient de Catalunya (Maçoneria Catalana), Josep-Miquel Servià, escriptor, Màrius Serra, escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor i enigmista, Adelais de Pedrolo, presidenta de la Fundació Manuel de
Pedrolo i filla de l’escriptor
, Joan Reig, músic i bateria del grup Els Pets, Francesc Ribera “Titot”,
cantant
Víctor Alexandre, escriptor, Enric Garriga Trullols, president de l’IPECC i CAOC, Pedro Morón de la Fuente, president de Catalonia Acord, Àngel Colom, ex-diputat i President del secretariat d’immigració de CDC, Èric Bertran, President de Nouscatalans.joves, Jacint Ros Ombravella, catedràtic emèrit de Política Econòmica, UB i ex-síndic de comptes, Jordi Galí, catedràtic d’economia a la UPF, Eunice Rodriguez, professora de medicina, Stanford University, Salvador Cardús, professor de sociologia, UAB.

Les entitats que es vulguin adherir poden comunicar-ho a:
coordinacio@sobiraniaiprogres.cat

Read Full Post »

mani11set2009

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, les entitats sota-signants manifestem,

1. D’acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d’emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L’Estatut és una llei espanyola i des d’un inici tot el procés de la seva reforma s’ha fet sotmès a les lleis i al poder de l’Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l’argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l’Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l’acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l’autodeterminació i de l’Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l’Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d’acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema “Som una nació, volem Estat propi”, que es durà a terme a Barcelona l’Onze de Setembre d’enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure,  Catalunya Acció, Ciemen,  Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d’agost de 2009

 

Read Full Post »

SalgadoSolbes

Acaba de concloure la roda de premsa de la Ministra Salgado per informar del nou model de finançament. Aquí en teniu un resum, i una comparativa amb les aspiracions catalanes a l’inici de la negociació.
1. Salgado ha confirmat que el model és el de Solbes del desembre.

2. Els fons es divideixen en dos tipus: el de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el de Suficiència Global per la resta de competències de totes les CCAA.

3. Al fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals s’hi destina el 80% dels recursos: 75% aportat per les CCAA i 5% per l’Estat.

    OBJECTIU MÍNIM GENERALITAT: MÀXIM 65%. S’incompleix en un 15%.

4. Els recursos per serveis públics fonamentals es reparteixen en base a la població ponderada per les següents variables, entre parèntesi les CCAA que les reclamaven:

Dispersió (Front del Nord-Oest), envelliment (Front del Nordoest, Castelles),     insularitat, superfície, població en edat escolar (Andalusia), densitat (Castella i Lleó).

Les variables de ponderació de l’Estatut no hi són: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió.
La ministra ha afirmat que un estudi va demostrar que el cost mitjà sanitari d’un immigrant era inferior al d’un nadiu perquè és més jove.

5.El fons de suficiència global finança la resta de competències i garanteix l’status quo actual. Si amb el que rebrà per l’altre fons, una CCAA hi perd respecte a la situació actual, l’Estat la compensarà amb el fons de suficiència global.

6.S’afegeixen dos fons nous de signe contrari:

   – El de competitivitat per les més riques. Salgado ha dit que serà un fons molt petit.

    – El de convergència per les més pobres i les més envellides.

7.Les diferències en finançament per càpita entre les CCAA ara són de 40 punts es reduiran a 30 punts, però no desapareixen.

Per justificar que Catalunya passarà a estar lleugerament per sobre de la mitjana es pren com a referència la situació actual calculada per l’Estat sense homogeneïtzació competencial, que dóna que Catalunya està ara només 1 punt per sota, a 99 punts respecte de la mitjana de 100. Els càlculs que sempre ha fet servir la Generalitat són amb homogeneització competencial i donen un índex de 94. Per tant es comparen índexs diferents.

El principi d’ordinalitat no es complirà: aquest principi exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànking.

8. Per posar en marxa el sistema, l’Estat aporta recursos addicionals. Salgado només ha fet públics els del 2012 que seran al voltant d’11.000 milions, però ha afirmat que és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris. També ha dit que la majoria de recursos addicionals es posen el 4rt any, per la delicada situació econòmica actual. No ha dit les xifres del 1er i del 2n any. Sembla que pel 1er podrien estar al voltant dels 6.000 milions d’euros per totes les CCAA.

9. La paraula esforç fiscal no apareix en el document.

10. Ha afirmat que si alguna CCAA vol vendre l’increment d’ingressos de la pujada de l’impost de l’alcohol i el tabac, com a nous recursos, ella no és ningú per impedir-ho.

11. Per indicació del Sr. Ocaña, Secretari d’Estat d’Hisenda, ha afirmat que l’Estat seguirà retenint el 50% de la despesa pública total.

12. Ha afirmat que ella ni confirmarà ni desmentirà les xifres que facin públiques les diferents CCAA com a previsions del 2012, que són això, previsions.

13. Ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

14. De cada euro que recapta una CCAA pels impostos que té cedits o participats, 75 cèntims van a la bossa comú de repartiment per totes les CCAA i 25 cèntims se’ls queda.

Read Full Post »

Ara fa 9 dies vaig escriure un post crític amb la posició política que estava adoptant la direcció d’ERC en el tema del finançament (“companys i companyes d’ERC tant costava aquesta frase“). Avui, per fí, el secretari general del partit, en Joan Ridao ha fet unes declaracions en aquest sentit.

“Hem d’aconseguir un bon finançament tot i ser conscients que l’Estatut marca un sostre limitat. Hem d’aspirar al màxim perquè és just i necessari. Si finalment el Govern espanyol no vol complir i intenta rebaixar el que pertany a Catalunya i els seus ciutadans, no hem d’acceptar-ho. Més val no cremar un cartutx tan important com aquest, més val un no acord que un mal pacte que perpetuï amb una mica de maquillatge la situació actual” ha afirmat Ridao.

La llàstima és que aquestes declaracions arribin quan ja fa dies que s’han expressat en sentit similar dirigents del PSC. Però més val tard que mai. A més, el que és més important és que l’actitud de fermesa es mantingui fins al final.

En Joan Ridao també ha dit coses molt interessants sobre l’incompliment per part de l’Estat de la disposició addicional tercera de l’Estatut (la de les inversions en infraestructures). Les xifres de licitació indiquen que de moment només s’ha licitat el 21,4% de la inversió promesa pel 2008. Recordem que pel que fa al 2007, en l’acord Solbes-Castells, l’Estat va reconèixer un deute amb Catalunya de 827 milions d’euros (a retornar el 2008 i el 2009). De moment, no n’hem vist ni un euro.

Read Full Post »

“El govern català no acceptarà un mal acord”.  Aquesta frase ha estat pronunciada avui pel Conseller Castells en resposta a les bases del nou finançament que ha presentat el Ministre Solbes. Hagués estat molt bé que el nostre partit hagués disposat d’un text similar inclòs en la ponència aprovada pel congrés. Un text que digués alguna cosa com ara “Els consellers d’ERC al govern no acceptaran un mal acord de finançament”.
Però la realitat és que aquest text no hi és i que el partit va optar no només per no incloure cap línia vermella explícita, com la que vaig defensar jo en nom d’Esquerra Independentista la setmana de transaccions prèvia al congrés,  sinó per ni tan sols fer alguna afirmació mínimament contundent al respecte, que plantegés la possibilitat de no votar un mal acord.
El cas és que ara, per bé o per mal, anem a remolc de la posició del Conseller Castells. La reacció que ha tingut avui davant la presa de pèl que són les bases presentades per Solbes l’honora. Però també hem de ser conscients que una flor no fa estiu, i que no sabem si aquesta posició es mantindrà fins al final o passarà com en el procés estatutari on el PSC primer i CiU poc després no es van mantenir ferms en la defensa dels interessos de Catalunya.

Read Full Post »