Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Finançament’

Us adjunto una entrevista que em va fer el diari La Marxa de Vic.  Tot i que publicada el 16 de juliol, va ser feta unes setmanes abans, quan encara no s’havien publicat les balances fiscals de la Generalitat i de l’Estat. Les dades de dèficit fiscal que s’hi esmenten són les disponibles en aquell moment, les de la Fundació Irla a partir de les dades de FUNCAS.

entrevistalamarxa

Read Full Post »

Avui, dissabte 9 d’agost, és la data que l’Estatut marca perquè els preceptes del títol de finançament s’hagin concretat, i també perquè s’hagi constituït un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i la de l’Estat. La realitat és que avui no hi haurà ni concreció del finançament ni consorci. Solbes va presentar fa unes setmanes una proposta genèrica que deixa clar, però, que la població ponderada seguirà sent la principal variable de determinació de les necessitats de despesa, com ho és en l’actualitat.

La situació recorda molt la negociació de l’Estatut al Congrés. Solbes va presentar també aleshores un document que fou acollit amb grans escarafalls per tots els partits catalans, però que un mes després constituïa l’esquelet bàsic del model de finançament de l’Estatut.

Des que l’Estatut fou aprovat en referèndum, el govern de l’Estat ha actuat amb un menyspreu intolerable i en molts casos innecessari cap a Catalunya. De fet, tant en el model de finançament com en la constitució del consorci, l’Estatut dóna la darrera paraula a l’Estat. Així, l’Estatut inclou uns principis genèrics en la determinació dels mecanismes d’anivellament que són més favorables a Catalunya, però també especifica que aquests mecanismes els fixa l’Estat. Pel que fa al consorci, aquest només podrà dur a terme les funcions que l’Estat li delegui.

Quin sentit té incomplir de manera flagrant aquells articles de l’Estatut de caràcter imperatiu com els terminis si no és fer palès que l’Estatut és paper mullat per a l’Estat? El 9 d’agost pot acabar sent la prova del nou de l’esgotament definitiu de l’autonomisme.

Article publicat al diari Avui, el 9 d’agost de 2008

Read Full Post »

Davant l’allau d’informacions, declaracions creuades, tergiversacions vàries i contradiccions que s’estan donant en el debat polític d’aquest estiu sobre la negociació del finançament, i que tant recorden al tediós i tactista debat de l’Estatut, he decidit fer un post que intentarà ordenar els elements del debat.

Molta d’aquesta informació la trobareu més detallada, incloent el títol íntegre de finançament de l’Estatut al web de l’Observatori del Finançament de Catalunya.  Es tracta d’una iniciativa que va sorgir com a continuació de la Plataforma Economistes pel No.

1. Amb el nou Estatut no va canviar el model de finançament.

L’article 201.1 estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la Constitució, l’Estatut i la LOFCA.

L’article 206.1 detalla el funcionament del sistema. És el mateix que l’actual model de la LOFCA del 2001. El sistema de finançament fixa les necessitats de despesa de la Generalitat de Catalunya. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals. Aquests recursos s’ajustaran en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Aquest ajustament actualment és el Fons de Suficiència, que tant pot ser positiu (es rep una transferència de l’Estat) com negatiu (es fa una aportació a l’Estat).

Per tant, la clau de volta del sistema és la fixació d’aquestes necessitats de despesa i no la participació en impostos. Aquesta és la xifra que ens tocarà cada any.

L’article 206.3 acaba amb una afirmació especialment aclaridora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat“.

2. L’Estatut fixa els següents percentatges de participació en impostos estatals: 50% IRPF, 50% IVA i 58% Impostos Especials.

Si l’any 2008 s’haguessin aplicat aquests percentatges, l’increment de recursos tributaris per a la Generalitat hagués estat de 5.229,6 milions d’euros (la xifra que va posar sobre la taula CiU). Però això no significa que els recursos de la Generalitat millorin en aquest import.

Millorar en aquesta xifra implicaria mantenir l’actual fons de suficiència (2.944,2 milions d’euros). Això només seria possible si la millora en la formula de les necessitats de despesa fos de 5.229,6 milions d’euros de manera que es mantingués igual el fons de suficiència.

Si el fons de suficiència fos zero, la millora seria de 2.285,4 milions d’euros. En el límit si no canvien les necessitats de despesa, la millora pot ser zero i el fons de suficiència seria negatiu (hauríem de fer una aportació a l’Estat de 2.285,4 milions d’euros).

3. El que s’està discutint ara és quina és la nova formula per determinar les necessitats de despesa.

Actualment els serveis de les CCAA es separen en tres: Serveis comuns, Sanitat i Serveis Socials. Per cada un d’aquests serveis, es fixen unes variables per fer el càlcul de necessitats.

En el cas dels serveis comuns (tots excepte sanitat i serveis socials), la principal variable és la població (amb una ponderació del 94%). Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%), insularitat (0,6%). A més hi ha tot una sèrie de fons addicionals i regles de modulació que beneficien a CCAA com Andalusia, Extremadura, Castella-Lleó, Galícia, Aragó…

Per fer el càlcul es pren com a referència la població del 1999. Això ha perjudicat a les CCAA que han augmentat en major proporció la població com Catalunya o el País Valencià.

4. Any a any, augmenten els recursos de les CCAA per dos mitjans:

– l’increment de la recaptació impositiva.

– l’increment del fons de suficiència. Aquest darrer s’incrementa en funció del que s’hagin incrementat els ITE (ingressos tributaris mitjans espanyols). Si a Catalunya, els ingressos tributaris augmenten en més que la mitjana espanyola, això no es reflecteix en el fons de suficiència.

5. L’Estatut inclou una sèrie de principis que han d’inspirar el càlcul de les necessitats de despesa i que són més favorables per a Catalunya:

“Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.” (article 206.3)

“L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.” (article 206.5)

“S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social.” (article 206.6)

Aquests principis són genèrics i interpretables.

– Per exemple, el de l’anivellament es pot interpretar en el sentit que només s’ha d’igualar la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis, Catalunya ha de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. També hi ha el problema de definició dels “serveis socials essencials”: des d’Andalusia i des del govern de l’Estat es defensa que la justícia també ho és per exemple.

– El principi dels rànkings afecta a Catalunya si les rendes per càpita s’ajusten pels nivells de preu (en paritat del poder adquisitiu), sinó rarament hi ha hagut alteració dels rànkings. L’Estatut no especifica quines rendes per càpita s’han de considerar.

– Algunes de les variables que inclou l’estatut com la densitat de població o la dimensió dels nuclis urbans no afavoreixen a Catalunya si s’apliquen com s’ha fet en el passat (per afavorir els territoris amb menor densitat i major dispersió). També es podria complir l’Estatut ponderant amb un percentatge ínfim variables que clarament ens afavoreixen com la immigració, etc…

Des de Catalunya, se n’ha de fer la interpretació més ambiciosa possible, però és evident que afirmacions com “el que cal és complir l’Estatut i punt” no tenen cap sentit. L’Estatut no estableix una formula precisa, no garanteix cap xifra. Només estableix uns principis i deixa en mans de l’Estat el més important (la caixa i els mecanismes d’anivellament).

6. La Cambra de Comerç ha quantificat dos d’aquests principis (els que defensa el Conseller Castells en la negociació):

– L’anivellament horitzontal parcial (article 206.3): Entre el 65% i el 75% dels recursos totals es destinen a finançar els serveis socials essencials.

– L’anivellament vertical (principi de suficiència, article 201.2). El sistema de finançament ha de proveir a les CCAA de recursos suficients per atendre les seves necessitats. Aquestes han crescut més ràpidament que les de l’Estat mentre que els ingressos de les CCAA han crescut per sota dels ingressos de l’Estat. Per restablir l’equilibri de 1999, l’Estat hauria d’aportar 12.000 milions d’euros. La distribució es fa suposant que cap CA perd recursos.

L’aplicació que fa la Cambra d’aquests principis significaria una millora del finançament de la Generalitat entre 3.500 i 3.800 milions d’euros de 2006.

Això no és cap màxim possible, ni és cap aplicació directa de l’Estatut, és la quantificació de dos dels seus principis.

Es podrien fer càlculs més ambiciosos, introduint amb una ponderació gran variables com la immigració o els nivells de preus (més elevats a Catalunya) en el càlcul de les necessitats de despesa en serveis comuns o variables com els malalts de llarga durada en el càlcul de la sanitat.

7. La proposta Solbes tot i ser molt genèrica, deixa clares algunes de les intencions de l’Estat:

La principal variable de càlcul de les necessitats de despesa seguirà sent la població ponderada.

Caldrà el consens entre totes les CCAA per canviar les variables de càlcul i les seves ponderacions. Si no hi ha aquest consens es continuarà amb el sistema de variables i ponderacions actual.

No hi haurà cap perdedor. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població. Si es té en compte la població a Catalunya li tocaria un 17% d’aquests recursos addicionals. Si es té en compte l’evolució de la població en el període 1999-2006, a Catalunya li tocaria un 21%.

8. La bilateralitat i la multilateralitat

Malauradament, i així ho vam denúnciar des d’Economistes pel No, la bilateralitat va quedar molt tocada en el pas de l’Estatut pel Congrés dels Diputats. Articles com el 201.1 (que fa referència a la LOFCA) o el 206.3 que acaba amb la frase demolidora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat” són clars i donen molt poc poder de negociació a la Generalitat.

Hi ha altres articles que fan referència a les funcions de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals on hi hauria una relació bilateral (201.3; 210.2, disposició final primera que estableix el termini del 9 d’agost), però alguns són contradictoris amb el 206.3. A més, aquest tipus de bilateralitat sempre ha existit per totes les CCAA.

Read Full Post »

Ara fa 9 dies vaig escriure un post crític amb la posició política que estava adoptant la direcció d’ERC en el tema del finançament (“companys i companyes d’ERC tant costava aquesta frase“). Avui, per fí, el secretari general del partit, en Joan Ridao ha fet unes declaracions en aquest sentit.

“Hem d’aconseguir un bon finançament tot i ser conscients que l’Estatut marca un sostre limitat. Hem d’aspirar al màxim perquè és just i necessari. Si finalment el Govern espanyol no vol complir i intenta rebaixar el que pertany a Catalunya i els seus ciutadans, no hem d’acceptar-ho. Més val no cremar un cartutx tan important com aquest, més val un no acord que un mal pacte que perpetuï amb una mica de maquillatge la situació actual” ha afirmat Ridao.

La llàstima és que aquestes declaracions arribin quan ja fa dies que s’han expressat en sentit similar dirigents del PSC. Però més val tard que mai. A més, el que és més important és que l’actitud de fermesa es mantingui fins al final.

En Joan Ridao també ha dit coses molt interessants sobre l’incompliment per part de l’Estat de la disposició addicional tercera de l’Estatut (la de les inversions en infraestructures). Les xifres de licitació indiquen que de moment només s’ha licitat el 21,4% de la inversió promesa pel 2008. Recordem que pel que fa al 2007, en l’acord Solbes-Castells, l’Estat va reconèixer un deute amb Catalunya de 827 milions d’euros (a retornar el 2008 i el 2009). De moment, no n’hem vist ni un euro.

Read Full Post »

Les discussions sobre la proposta Solbes de finançament s’han centrat al voltant de la qüestió de la bilateralitat i l’incompliment de l’Estatut. El document de bases de Solbes és efectivament molt negatiu per a Catalunya, però la discussió sobre la bilateralitat desenfoca el problema. Aquesta va quedar anul·lada pel Congrés amb articles com el 201.1, que estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la LOFCA, i el 206.3, que diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Cal recordar, a més, que és la fixació d’aquests mecanismes el més rellevant del sistema i no l’increment de percentatges de cessió dels impostos estatals previst en l’Estatut. Caldria, doncs, centrar-se, com fa Andalusia, en la discussió de les variables de distribució dels recursos. Solbes ha anunciat que es buscarà un consens entre totes les comunitats sobre aquestes variables, la principal de les quals seguirà sent la població ponderada. A Catalunya li interessa ponderar-la amb el nivell de preus (superior a Catalunya) o la immigració. Al front del nord, amb la dispersió o la superfície, i així successivament. Si no hi ha consens, es continuarà amb el sistema actual. També s’ha anunciat que no hi haurà perdedors. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població.

En definitiva, tot fa preveure guanys molt minsos en els recursos de la Generalitat. L’única possibilitat és que tots els diputats catalans, inclosos els del PSC vetin els pressupostos. Permeteu-me dubtar de la credibilitat d’aquesta amenaça.

Article publicat al diari Avui, el dissabte 26 de juliol de 2008

Read Full Post »

El grup d’experts nomenat pel departament d’Economia i Finances ha actualitzat per al període 2002-2005 els càlculs de la balança fiscal de Catalunya amb l’Estat. Els resultats confirmen el que ja havien avançat altres estimacions, com les de la Fundació Irla. Així, el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 s’apropa al 10% del PIB de Catalunya (9,8% del PIB segons el grup d’experts, 10,2% del PIB segons la Fundació Irla). En la mitjana del període 2002-2005, les dues estimacions coincideixen totalment: el dèficit fiscal de Catalunya ha estat en mitjana del 9% del PIB.

El dèficit fiscal està doncs desbocat i assoleix xifres rècord. Cal recordar que el mateix grup d’experts va estimar en un 7,6% del PIB el dèficit fiscal de Catalunya en mitjana del període 1986-2001. El model de finançament pactat el 2001 no només no va pal·liar el problema del dèficit fiscal sinó que l’ha accentuat. A diferència del que afirma el ministre Solbes, caldrà avaluar la millora de finançament de la Generalitat que impliqui el nou model en funció de la reducció del dèficit fiscal que comporti.

Les xifres del dèficit per al període 2002-2005 signifiquen que de cada deu euros que es produeixen cada any a Catalunya, un euro és una aportació neta sense contrapartides al finançament d’Espanya. De cada tres euros que es paguen en impostos i cotitzacions socials, un no torna en forma de despesa, inversió pública o pensions. I quan se n’exclou la Seguretat Social, la situació és encara més escandalosa: de cada dos euros que es paguen en impostos, un no torna mai.

Article publicat al diari Avui, el 12 de juliol de 2008

Read Full Post »

Aquesta setmana he estat convidada per l’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna a donar una conferència a Palma sobre el finançament i les balances fiscals. A poc a poc creix també a les Illes la consciència sobre les injustícies de l’actual model de finançament autonòmic. De fet, els Països Catalans són els més perjudicats per l’actual sistema. Així, segons les darreres estimacions de la Fundació Irla, les Illes van tenir un dèficit fiscal de 3.887 milions d’euros el 2005, el País Valencià de 2.168 milions i el Principat de Catalunya de 18.595 milions.

En el cas de les Illes, aquest dèficit representa un 16,9% del seu PIB, una xifra rècord, i 3.893 euros per habitant i any. En el cas del País Valencià, la magnitud del dèficit és menor (454 euros per habitant i el 2,3% del PIB), però la injustícia és que el País Valencià hagi estat aportador net de fons de solidaritat, mentre altres comunitats autònomes, amb una renda molt superior a la valenciana, han estat rebent fons de solidaritat. En el cas de Catalunya, el dèficit ha assolit el seu màxim històric i representa ja el 10,2% del PIB de Catalunya.

En la reforma del sistema de finançament, els Països Catalans tenen interessos comuns i fóra bo que actuessin coordinadament. Comparteixen una similitud més gran en estructura demogràfica i econòmica, i poden plantejar variables en la determinació de les necessitats de despesa que els afavoreixin. Malauradament, el model de finançament no va canviar amb el nou Estatut i segueix sent un model multilateral, general per totes les comunitats autònomes. Tenir aliats en aquesta taula de 15 pot ser important.

Publicat al diari Avui, el dissabte 28 de juny de 2008.

Read Full Post »

Mart� Carnicer i Antoni Castells

Aquesta setmana s’han visualitzat les posicions dels partits catalans en la negociació del finançament. Per una banda, s’ha vist la poca alçada de l’ambició del PSC amb la resposta del Martí Carnicer, Secretari General d’Economia, a la proposta presentada per CiU. Aquesta proposta estava presentada de manera poc rigorosa, però ni està fora de l’Estatut ni, en cap cas, és insolidària.

El fons de suficiència no es fixa directament, com proposava CiU, sinó que sorgeix com a diferència entre les necessitats de despesa que fixa la LOFCA i la participació de les comunitats en els tributs. La clau és la fixació de les necessitats de despesa i l’Estatut no impedeix que es fixi una fórmula de càlcul d’aquestes necessitats ambiciosa, que asseguri una millora del finançament de 5.230 milions o de més de 7.000 milions, com proposava ERC en el seu programa electoral. L’Estatut no garanteix res (se segueix a la LOFCA) però cal negociar amb ambició.

La resposta de Carnicer afirmant que el fons de suficiència és la solidaritat és incorrecta i extremadament perillosa. Aquest fons pot ser zero, positiu o negatiu i Catalunya seguirà sent solidària. La solidaritat amb la resta de l’Estat la mesura el dèficit fiscal, la diferència entre els impostos que paguem i els serveis públics que rebem i que el 2005 va ser de 18.595 milions d’euros, mentre que el fons de suficiència només és una variable de tancament del model. Aquesta resposta ens indica que el PSC pot estar escenificant una postura negociadora dura amb el PSOE però que no té cap intenció de portar fins al final.

Article publicat al diari Avui el 31 de maig de 2008.

Read Full Post »

Aquests dies es torna a parlar del nou finançament. Amb l’Estatut el model no va canviar: des de l’Estat es fixen les necessitats de despesa de les CA; aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals; i el fons de suficiència serveix d’ajustament a l’alça o a la baixa. L’Estatut inclou, però, uns principis que caldria respectar.

La proposta presentada pel Conseller Castells defensa que només s’anivelli la despesa en educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del Benestar de les CA. ERC no ha presentat cap proposta pròpia i ha donat recolzament públic i curiosament entusiasta a la presentada per Castells, mentre que CiU exigeix que Catalunya surti de la LOFCA.

Aquesta darrera és la proposta més peregrina de totes. Els mateixos que van acordar amb Zapatero un Estatut que diu en el seu article 201 que les relacions financeres entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la LOFCA i que en el seu article 206 detalla tot el model actual de la LOFCA, pretenen ara que Catalunya en surti i després demanen coherència. Pel que fa a la proposta Castells, té un problema que ja ha posat de manifest Chaves: què entenem per serveis socials essencials de l’Estat del Benestar? Passarà el mateix que amb les infraestructures, per l’Estat i per moltes CA serveis socials essencials ho seran tots i Catalunya es quedarà sola defensant-ne una definició més restringida. Esperem, al menys, que el govern català quan li tombin la seva idea d’anivellament parcial tingui un pla B.

Articel publicat al diari Avui, el 5 de maig de 2008


Read Full Post »

El president del govern espanyol va anunciar en el debat d’investidura la publicació de les balances fiscals en un termini de dos mesos. Solbes ha concretat que les balances fiscals es calcularan pels dos mètodes existents i amb diferents variables. L’organisme encarregat del seu càlcul serà probablement la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). Sembla que finalment, després de diversos incompliments de resolucions del Congrés que instaven a la publicació de les balances, aquestes seran publicades per l’Estat. Aquesta publicació oficial és important per donar transparència a les relacions fiscals i per acabar amb el mite de la insolidaritat dels catalans.

Però aquesta qüestió no ens ha de fer oblidar que ara el més important és la negociació del finançament. I que aquesta hauria de comportar una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya. Les estimacions més recents són les de la Fundación BBVA i les de la Fundació Irla. La primera utilitza el criteri del flux del benefici, el menys favorable a Catalunya, perquè atribueix la despesa a la comunitat autònoma on resideix el beneficiari independentment del lloc on es produeix el servei públic i xifra el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 en 11.003 milions d’euros. La segona empra el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa al territori on aquesta es materialitza, i estima el dèficit fiscal de Catalunya pel mateix any en 18.595 milions d’euros. Aquesta segona estimació és la que mesura millor l’impacte econòmic de l’activitat del sector públic en el territori, i ha de servir de referència alhora d’avaluar la millora del finançament de la Generalitat.

Els propers mesos es jugarà doncs una partida decisiva pel futur de Catalunya. El model de finançament vigent, que no ha canviat amb el nou Estatut, es basa en la fixació a la LOFCA de les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. Aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals (IRPF, IVA i Impostos especials). Si amb aquests, que ara augmentaran, se supera la xifra marcada, cal retornar a l’Estat la diferència (el fons de suficiència passaria a ser negatiu). Actualment el criteri bàsic per determinar aquestes necessitats de despesa pels serveis comuns és la població, però després s’hi afegeixen una sèrie de regles ad-hoc i uns fons addicionals que beneficien comunitats com Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó, Aragó,…En conseqüència, Catalunya acaba amb un finançament per càpita inferior a la mitjana. Això és insòlit en qualsevol sistema d’anivellament. Ara bé, corregir això, com indicava en un article recent Guillem López Casasnovas, equivaldria a millorar el finançament en només 750 milions d’euros. Una reducció del dèficit fiscal que no arribaria ni al 0,5% del PIB (quan actualment és del 10,2% del PIB).

Per aconseguir una millora substancial del finançament cal que el sistema incorpori elements d’eficiència, i que no es basi exclusivament en criteris d’equitat, és a dir les comunitats autònomes que més recapten han de disposar de més recursos. En definitiva, en els propers mesos ERC haurà de decidir si un mal finançament justifica el manteniment del Pacte d’Entesa. Per altra banda, el PSC disposa de 25 diputats al Congrés que poden bloquejar la majoria del PSOE. Fins ara mai no han fet servir aquesta força en defensa dels interessos de Catalunya. L’alternativa serà acceptar un mal finançament, fent-lo passar per una gran millora, com s’ha fet en el passat, des dels acords de CiU amb PSOE i PP fins a l’Estatut.

Article publicat al Dossier Econòmic (inclòs al diari El Punt)

Read Full Post »